 |
|
 |
|
Benvingut al racó literari: M’he cansat d’esperar-te |
||
|
|
M’he cansat d’esperar-te. Com sempre he arribat al banc del parc, on habitualment ens trobem, deu minuts abans de l’hora.
Saps de sempre que no m’agrada arribar tard. Tampoc m’agrada que hi arribin. Sempre ho he trobat una manca de respecte, pel qui és permet utilitzar el teu temps sense que li hagis donat permís. Mentres encara no s’havia fet l’hora, m’he entretingut mirant. Simplement contemplant tot el que succeïa al meu voltant. Els nins que corrien darrera d’una pilota vermella. Les seves cares acalorades, regalimant gotetes de suor. Els coloms recercant menjar enmig de les encletxes de les rajoles. M’he fitxat amb el moviment sincopat dels seus petits caps. Amb les plomes tan blanques que alguns tenien. S’estava començant a enfosquir. Han caigut quatre gotes que ni han banyat el terra. I jo esperant… Com quasi sempre esperant. Quan m’he cansada de contemplar, m’he dedicat un temps a recordar. També em relaxa. He recordat sobre tots els estius. Els banys de nit a aquella cala i les històries que em contaves a la llum de les espelmes. La flaire de les algues. Qualque estel fugisser que ens deixava una sensació de pèrdua, quan s’apagava. Tu deies que queien en el mar i és transformaven en copinyes daurades. Mai he pogut recordar d’una manera sincrònica. Sols son instants, sensacions aïllades, flaires que em removen per dedins. Llums que han ocupat una part del meu cor. No sé recordar d’altra manera. De tu, el que recordaré seran els teus ulls i les teves mans. Els teus ulls, blau turquesa, on jo m’hi podia perdre en la contemplació. Les teves mans, de dits llargs i prims. Nervoses. Que quan acariciaven , deixaven sobre la meva pell, aquella subtilesa de pètal de llessamí i una flaire molt semblant que tardava molt temps en fugir-me. Record també, que em contagiares la teva passió per la literatura. Sobre tot pels poemes en paraules senzilles. Que copsaven les imatges per tothom. Record com t’emprenyaves, quan llegies algun poema, i notaves que les paraules havien estat escrites per satisfer a un reduït nombre que les entengués. No ho podies consentir. No era gens d’estrany, que uns dels poetes, que no deixaves d’esmentar fos: Miquel Martí i Pol. Record, el primer poema que em llegires: “Heus ací: S’estimaven” i record aquell vers, que ens vàrem fer nostre:
“Però la gent..., la llei...
Avui, he tornat esperar-te, ja passava un quart de l’hora prevista. He fet tot el possible perquè no em caigués cap llàgrima i no ho he aconseguit. Avui, he pres una gran decisió. I no te la volia ni dir per telèfon, ni deixar-te un missatge, perquè em telefonessis, ni de cap altra manera. Volia dir-t'ho mirant els teus ulls blaus turquesa. Assaborint el silenci abans de les paraules. Deixar, sense enfadar-me, sentir-te una altra excusa. És veu, que els deus, no ho han volgut així.Se’ls feia dura la veu de tant no poder dir les coses i eren massa orgullosos per doblegar-se i massa valents per tancar els ulls”. Me’n vaig per no tornar. Aquest era el missatge. Desitjava que sentissis la meva veu sense inflexions. Amb una certesa i seguretat com mai havia tingut i avui tinc. Necessitava dir-t’ho. Sentir jo mateixa les paraules, per poder assabentar-me que les deia. Suposo que em cercaràs. Que faràs el possible per trobar-me. Et serà molt difícil. He canviat el meu mòbil i d’aquí a una hora tinc un vol que em portarà a mills de quilòmetres d’aquí. Allà m’estan esperant, i jo m’he cansat d’esperar-te. Malgrat sé que tindré dubtes, ara ja no en tinc cap. Abans prenia decisions, perquè t’estimava. Ara prenc la decisió perquè m’estim. Deixaré aquest escrit, sobre el banc que ens trobaven, a mode d’acomiadament. No sé, si el trobaràs. Necessit fer el gest. No puc ni vull anar-me’n portant-me tots els sentiments i paraules que varen ésser nostres. I aquí te les deixo. Ha començat a ploure un poc més fort. Des de la finestra del taxi, he contemplat l’escrit que començava a mullar-se. He pensat que si arribaves més tard i si el trobaves, hi hauria algunes paraules esborronades. He mirat cap endavant. Les llums dels cotxes ja cobrien la calçada, i s’omplia un món de reflex en el trespol. - Si us plau, cap a l’aeroport. Josep Bonnín i Segura (jkeops@hotmail.com) |
|