Reiute'n de les pardalades que et vaig contar l'altre dia. Tenia el dia tarambana i volia deixar les coses transcendents en el portal d'aquella cafeteria on ens vàrem veure.

Ara mateix les coses han canviat. I molt que han canviat. Tu, no tinc ni la més remota idea on deus ser en aquestes hores. Tal volta quan et vaig venir a acomiadar al vaixell que et portaria a la teva illa, mai pensava que et notes tant a faltar.

Jo segueix essent un gran desastre. Tan gran que vaig posar els pantalons per rentar i en ells hi havia el paperet on m'havies apuntat el nombre del telèfon i el teu nom. D'ell si que me'n record, Carme. Del nombre de telèfon no, va sortir un paperet ben arrugat quan vaig recercar dins de les butxaques del pantaló vaquer.

He decidit, que si al manco no et puc localitzar, ja que no sé ni per on començar, escriure una carta al vent. Una carta com les paraules que ens arribarem a dir davant de la mar, quan pensàvem que les onades podien transportar missatges.

Quan jugàvem amb els granets de sorra tot emprant-los per mesurar un temps que se'ns escapava dels dits.

Ningú no tornaria mai més a ser el mateix. Ni tu, retornant a la teva tasca i a la rutina. Ni jo que havia descobert per primera vegada una sensació estranya i indescriptible. Estar enamorat.

En aquestes dues paraules hi cabien milers d'universos, de sensacions, de maneres diferents d'alenar i de veure tot el que t'envoltava. Semblava que tot havia pres una llum pròpia. Ni els colors eren iguals que abans.

Ara, després del pacte que segellarem amb un bes suau i profund, jo estic desesperat.

Si, ens prometérem que no ens cercaríem. Que deixaríem la màgia que havia existit, perquè no és pogués rompre i malmenar. Que seria un secret.

Ai Carme, si aquest secret em sembla que tothom el veu en els meus ulls quan em miren. De sobte em sembla que soc transparent al pensament dels altres.

I tu m'ho demanares. Si i és clar que jo et vaig donar la promesa de què així seria. En part t'enganava i m'enganava a mi. Sempre hi hauria el teu nombre de telèfon. La porta no estava ben closa. Hi havia una retxillera per on poder fer l'aguaitadis.

Anar a cercar el teu nombre de telèfon i trobar el paperet arrugat va tancar totes les portes.

De sobte la mar em va engolir i el cel que havia admirat amb tu s'ompli de niguls negres de tempesta.

I ara, si Carme i ara, cap on vaig? Si, les casualitats, la presentació del llibre conjunt d'uns escriptors de relats. La signatura dels llibres i la presentació, i jo, que hi havia anat ja que per sort o per desgràcia, encara havia tingut la gosadia d'enviar un relat, un títol a aquella editorial.

Cap on vaig Carme? Unicament em cab un consol. Seguir escrivint. Seguir traient del més endins de mi unes paraules que m'ajudin a cicatritzar aquesta ferida. Que posin temps dins l'oblit.

Sé ben cert, de què si es tornàssin a repetir aquelles casualitats, -que a cops no m'ho semblen tant- que porta l'atzar, i llegissis aquesta carta, encara que no anés signada per mi, sabries a ulls clucs, a qui va adreçada. Malgrat, jugant una mica a fer d'escriptor, he canviat el teu nom.

Si arribessis a llegir-la, sé més acurada que jo. Posa-la a un lloc més segur d'on jo vaig guardar el paperet amb el teu nombre de telèfon. Aquesta carta, malgrat possiblement jo no ho sàpiga mai, es convertirà en un pont de paraules que travessaran el maleït univers de les absències. M'ajudarà a seguir vivint, amb l'esperança un tel difusa, de què t'ha arribat.