Dijous, 15 d'agost

Vull agrair als habitants de la ciutat de les palmeres la seva fidelitat al record de la meva miraculosa ascensió al cel. Ells la presenten com un misteri, recollint la tradició medieval que no acabava de donar el certificat d'autenticitat. De fet fins a la present centuria no es va declarar dogma de l'església. També va costar que em declaressin immaculada. Tot ha estat fruit d'interessos creats. Bé, ara ja està clar, i puc anar amb la cara ben alta.

La veritat sempre surt a la llum, i, encara que molts incrèduls pensin que la meva maternitat va estar preparada i que l'esperit sant era només una tapadora, i que jo de verge res, doncs... que vingui Déu i que ho demostri.

La meva ressurreció i posterior ascensió també ser posada en dubte. Però, podia ser jo menys que el meu fill? Com podia reunir-me amb ell si no era a través del mateix mitjà de tranport? Es del tot provat que la mateixa santíssima trinitat va venir a buscar-me, vaja tots els protagonistes de la pel.lícula: pare, fill i esperit sant (que de fet era el mateix amb aparences diverses) . Per entendre això s'ha d'haver estudiat teologia i ara no la demanarem a tothom.

De tota manera, com a testimoni i protagonista del que va passar, vull aclarir com van anar els fets:

1) El misteri recull els tres darrers dies de la meva estada a la terra. Es cert. Em fan realitzar una mena de via crucis recordant el del meu fill, l'arribada de l'àngel que em porta una palma en senyal que ja m'ha arribat l'hora de reunir-me amb els meus i, finalment, la meva mort, enterrament i ressurreció final acompanyada d'una ascensió al cel. Com podeu comprendre, en aquells temps tot va realitzar-se amb elements naturals. Els àngels tenien ales i volaven i jo era una dona com cal.

Ara ja no hi ha àngels que volin i han de recórrer als artilugis mecànics de la cistella (mangrana) que baixa de la volta de l'església ( un espectacle de molt mèrit i que té el seu grau de risc) i a un araceli (una mena de trapeci on hi ha la trinitat i uns angelets). En aquests moments fins i tot deixo caure una llagrimeta d'emoció perquè em fan sentir com una reina. A més la cosa té el seu risc i em fan patir aquests nois allà enfilats i cantant. Si pogués, els aplaudiria. Lo del detall de l'oropell que llencem mentre faig la meva desaparició enfilada en aquell trapezi (rescèlica) per les voltes del cel no té nom, em sento una vedette. Gràcies.

El que ja no em sembla tan bé és l'anacronisme de continuar utilitzant un nen de 13 anys ( per allò de la veu blanca) en el meu paper. Que això passés en els foscos temps de l'edat mitjana, passi, però ara!!! Que no hi ha dones que em puguin representar?
Que consti la meva queixa. Amb el que m'agradaria a mi enfilar-me en aquella mena de trapezi i dir adéu a tothom? Jo crec que les noies d'Elx es barallarien per fer aquest paper. A què espereu, doncs?. En comptes d'això fan servir un doble meu, una imatge molt maca, per quan moro i m'enlairo. Que considerats!. S'agraeixen les atencions, però no cal.

2) El paper dels apostols. Molt sentit. Sí, m'estimaven. En vida del meu fill els tenia tot el dia a casa i sempre els havia tractat bé. Es un detall de part seva defensar el meu cos de l'assalt dels jueus que no volien que ressucités. Sé que a la gent li sembla estrany l'amor que em dediquen Joan ( que és l'encargat de portar la palma de l'àngel) i sobretot el que es presenta quan ja estic a les portes del cel, Tomàs ( que ve directmanet de les Indies amb una canya de bambú de regal). Bé, no sé si ho he de dir, però, per què no? Que no m'he d'amagar de res. Aquests eren els mes ben plantats i umm..., doncs que ja podeu suposar per què m'estimaven, que no dic res més, que ja es veu a la representació. Sempre m'ha agradat la seva devoció i aquesta versió de la història és la que s'acosta més a la realitat. O és que us pensàveu que els apòstols eren també àngels. Doncs no.

3) Altres detalls sense importància, però que de vegades em sorprenen. La presència de les càmeres ( televisions i fotogràfs) que no es volen perdre l'exclusiva i la dels polítics de torn que volen xupar càmera sense pagar.
Als de la premsa, els vull agrair el seu interès per dedicar-me tanta atenció, però els demanaria que utilitzessin unes càmeres silencioses que permetessin que se sentissin els cants. Cada vegada que prenien instàntanies m'agafava un ensurt ( jo crec que van enviar corresponsals de guerra en comptes de cronistes de societat). Si el que volien una exclusiva, només calia demanar-la que ja hagués fet una sessió privada per a ells, però interrompre fent anar els clics de les màquines com una metralladora, no. No vull que torni a passar.

I, finalment, els polítics de torn, que amb l'excusa d'assistir a un acte religiós el que volen es aprofitar-se de la meva fama per als seus interessos terrenals, que es preparin. Si continuen així , potser l'any que ve els dedico una quarteta. Aquest any ja vaig tenir temptacions de fer-ho quan vaig veure el Zaplana i el Trillo allà asseguts. Vaig dir-me " apa, que morenos que estan. Que sembla que vinguin a una boda i no a un funeral". També ho plantejaré als organitzadors. D'interpretacions partidistes, no en vull cap.

PD. Ja que el misteri es canta en català antic, no estaria de més que el capellà que presideix l'acte també el parlés. Em va fer pujar els colors a la cara i vaig tenir ganes de tornar a baixar i dir-li a cridar-li l'atenció. No admeto versions traduïdes.

L' Assumpció


Dilluns, 29 de juliol


Palau de Constantinoble

T'envio aquesta lletra a través d'una donzella nova. L'anterior era massa tafanera i les llegia abans. Com que no vull que la meva ajuda sigui malinterpretada a Palau, on ja comencen a fer volar la imaginació ( ja sabem que qui no té feina el gat pentina), vull tornar-te a recordar els papers que ens han asignat en aquesta història. A tu et toca fer de cavaller que ha de conquerir a Carmesina i a mi el de la persona que t'obrirà el camí. Ja sé que et queixes moltes vegades de la dificultat de l'empresa, que tu et mous millor en els camps de batalla que en les sales de Palau. Noi, hi ha el que hi ha. I un no neix ensenyat. Recorda que també vas haver de gruar el teu abans d'aconseguir formar part de l'ordre de la Garrotera. Vas haver de fer un stage d'un any a Anglaterra, provar les teves armes amb la flor i nata dels cavallers i, a més, demostrar els teus dots galants davant la bella Agnès.

Em dius sovint que ja n'estàs fart d'haver de fer el numeret davant de la princesa, que tu ho acabaries de seguida. Quan et queixes de les escenes galants que has d'interpretar, dels modelets que et fan posar, no tens en compte que això és el que agrada als lectors i que tot autor es deu al seu públic. La gent vol uns cavallers que sàpiguen seduir amb les paraules, unes dames que es resisteixin una mica, i sobretot vol que la cosa s'allargui per poder disfrutar més. Per tant encara queden molts capítols perquè puguis aconseguir el que vols.

Pren-t'ho amb calma. Sempre t'ho dic. Carmesina vol el mateix que tu, però la noia també està lligada pel contracte. Tots ho estem.
Aquí els únics que sembla que vagin de freelance són l'Emperadriu i Hipòlit. Noi, sort que han tingut. Pensa que les seves circunstàncies també són diferents. I sobretot ... que ells no són pas els protagonistes. La seva història s'havia de resoldre en pocs capítols. Pensa que als herois sempre els fan patir una mica ( i ara no et dic el final que ens tenen reservat perquè, si el dic, et plantes a mig llibre)

Tirant, quan em dius que passes de Carmesina i que em vols a mi, em quedo pensativa. Em temptes, ho saps? A mi també m'agradaria perquè estic farta del paper de missatgera-alcavota que m'han encolomat. I no parlem quan em fan fer de voyeur en les escenes més sucoses. No m'agrada que em vegin com un personatge incapaç de buscar la seva felicitat. Però noi, m'aguanto. Sempre ens queda recórrer a que ens devem al públic i que al final serem recompensats amb la fama. I de famosos ho serem. No ho dubtis.

Ara, també tinc present que de vegades els escriptors censuren determinats moments de les seves històries. Que han llençat moltes pàgines on nosaltres podríem tenir aquesta relació que tu em demanes sovint. Es per això, i aquest és el motiu del secretisme d'aquesta lletra, que he pensat en una petita variació de la història original. Crec que això ens permetrà continuar fent els nostres papers amb més ganes. Trobaràs els fulls dintre del devocionari que guardes a la teva cambra.

Espero que t'agradi
Plaerdemavida

Dimarts, 13 d'agost

Del nou Tirant per Plaerdemavida

Quan en Tirant va veure les mans d’en Lausata acaronant les pomes cristal.lines d’e Carmesina, va comprendre que aquelles mans no eren les de l’hortolà sinó les blanques mans de Plaerdemavida. Va reconèixer els seus dits prims i nerviosos massegant les mamelles de la princesa. Carmesina vinclava el cap i somreia gentil mentre Plaerdemavida li pessigava els mugrons que se n’eixien rosats de la clotxeta. Tirant es va estremir de plaer i fúria, la imatge que li oferien les dues dones era sensual, prohibida i desencoratjadora. Tal com va dir-li la Vidua Resposada, la seva dama l’enganyava i fruia dels amors d’un altre. El cavaller haguès volgut que fos un home qui l’acaronava, el podria matar ara mateix i comdemnar-la a ella. Però era en Plaerdemavida qui li resseguia les corves i, destrament, li aixecava les faldilles.

Hores abans la Viuda Reposada el feu passar a les seves habitacions i melosa li diguè que li guardava gran secret però que no volia ferir-lo. Va explicar-li que era per en Lausata per qui Carmesina guardava el seu tresor, i en Tirant va renegar, va esblanquir-se com un fantasma i va titllar la dona de mentidera. La dida es despullà i li furgà dins els gipons. Tirant va jeure amb la viuda però no li va treure les calces vermelles que tan poc li afavorien. La carn és fleble i ara ell purgava la seva luxúria veient les dames entretingudes en jocs tan amorosos.

En Tirant era presoner del seu amagatall. Tenia a l’abast les belles que estimava i no podia gaudir-ne cap, l’una se li negava i l’altra l’enganyava. Ferit i gelós, va sortir del cau i va sorprendre les dames que es besaven. Es va posar en mig de totes dues i mirant Carmesina li parla així:
Bella sens par ab la presençanoble,
vostre bell cors, bell fec Déus sobre totes,
gais e donós lluu plus que fina pedra,
amorós, bells, plus penetrants que estella;
d'on, quan vos vei ab les autres en flota
les jutge menys, si com fai lo carboncles
que de virtuts les fines pedres passa:
vós ets sus lei com l'astors sus l'esmirle.

Carmesina, sorpresa i enrojolada, s’arreplegà les faldilles, es cordà la roba i va fugir cap a la seva cambra i, llavors, el cavaller mirà a Plaerdemavida i li diguè:
L'amor que us hai en totes les parts mascles
no foncs jamais en null cors d'hom ne arma,
¿quan no n'amec pus coralment nulls hòmens
tan forta amor com cesta que el cor m'obre?
Mas sui torbats que no fonc Aristòtils
d'amor qui m'art e mos cinc senys desferma,
co'l monjos bos que no es part de la cetl.la
no es part mon cors de vós tant com dits d'ungla.

Plaerdemavida es va mirar fixament en els ulls de Tirant. S’hi emmirallava i li reconeixia el desig. Delitosa de carn i amors el va abraçar i li va xiuxuejar a l’orella:
“Si per gaudir de senyor me cal tastar senyora, menjarè la carn que a vos us fa fruit, pos d’aquesta manera vos me tastareu a mi”.

Àngela Llaquet (masfieldpark@eresmas.com)
http://www.masfieldpark.blogspot.com (cromets, notes de color)

Més escrits de Angela Llaquet Altemir: -Mail apressat des d'un Cibercafè-    -EMail de Cristòfol Colom al seus exhumadors-    -El Misteri d'Elx o com Maria puja al cel-