 |
|
 |
|
Benvingut al racó literari: El teclat |
||
|
|
Feia temps que havia pres la decisió. Volia canviar el teclat del meu ordinador i el ratolí. Pensava que la comoditat de que fossin sense cables m’ajudaria a tenir la meva taula de feina una mica més ordenada.
Per tant me vaig encaminar cap a la botiga d’informàtica a prop del carrer on vivia. Al cap d’uns instants ja tornava a ésser a ca meva amb les capses. Vaig fer les instal·lacions corresponents; acoblar-li les piles, situar-los sobre la taula i arraconar els vells, agraint-los el servei que m’havien donat durant els anys que havien estat amb mi. Era i és un costum que tinc. Sent que els objectes materials responen a com els tractis perquè tenen la seva pròpia energia. I he de dir, que a mi tots els aparells me duran molt de temps. I els tinc que substituir pel seu propi desgasta-me’n natural. I n’hi ha molts que encara regal que son servibles quan els substitueix per alguns de més avançats. Vaig decidir de comprovar com anava el teclat per escriure i a veure si era capaç de acostumar-me a ell. La primer impressió va ésser bona. Era rapit i dolç. No m’exigia que canvies la meva manera d’escriure sense mirar-lo i al mateix temps feia qualque cosa que l’altre teclat no feia. No tenia presa en decidir si el teclat respondria o no a les meves perspectives. De cop me’n vaig adonar que estava escrivint sense necessitat de que es tingués que fer el procés de pensament que habitualment devia fer amb l’altre teclat per poder formar les frases i oracions. Havia pres el comandament , no tan sols dels meus dits sinó també de la meva ment. Era interessant, estar relaxat i sense tenir que fer l’esforç de pensar , que habitualment solia acabar amb una mal de capada, quan els paràgrafs que desitjava construir no estaven massa inspirats. Notava una certa feixuguesa física al principi del coll. Definint-ho millor a les vertebres cervicals, que son set ben igual que qualsevol mamífer, com vaig llegir l’altra dia i el primer que vaig visualitzar va ésser el coll d’una girafa i pensar de quin tamany devien d’ésser aquelles set vertebres per un coll tan llarg. Seguint amb el que anava , just ara estava fent , el que tant m’acostava a l’hora de fer les tedioses meditacions, sobre tot quan no sortien. Realment el principi de la meditació era el que ara feia amb el teclat. Deixar que la ment s’avorrís i deixes per uns instants de crear el pensaments. En poques paraules anular el diàlegs interns que crea aquest aparellet que a vegades ens dona tants de maldecaps, denominat ment. Realment era una mica contradictori i anava en contra de tot el que havia pressuposat fins a les hores. Bé, ja he emprat una paraula que també m’ha donat molt de disgustos; pressuposar. La pregunta del milló’ com es diu ara, és com un teclat d’ordinador, pràcticament nou, que no tenia ni una mica de polsina a les tecles, podia fer amb mi el mateix efecte que tants d’anys, amb encenses, música de New age que ara es diu chilaud, mantres budistes, tibetans i altres formes d’oració, no m’havien donat el mateix resultat que agafar el teclat nou i posar-me a escriure just per veure si ambdós ens familiaritzàvem. Sense tenir un tema concret , ni haver pressuposat res, ni tenir cap idea en ment del que pogués ocórrer; ja feia quasi més de vint minuts que duia escrivint i no hi havia forma humana de poder amollar les tecles, ni tan sols per poder fumar una cigarreta. Mentida! El teclat em permetia algunes llicències de descans i entre elles fumar una cigarreta, malgrat abans d’acabar-la , amb un impuls sobtat i la cèlebre cigarreta als llavis, havia tingut que tornar a posar-me a escriure. Una de les llicències que me permetia també, era la de recórrer el meu espai mental com si fos una pel·lícula. Em permetia poder anar fins al passat, no molt remot i recordar certs succeïts però sense poder-me aferrar en absolut a ells. Passaven fugissers com un núvol impulsat per un vent no massa fort però sí decidit. Fa un temps a l’hora d’escriure requeria un cèlebre ritual que amb el pas del temps he anat perfeccionant, malgrat no sempre em donés bons resultats. No requeria d’un silenci extrem per la concentració. M’era agradable posar una certa música suau i calmada i fumar una cigarreta abans d’agafar la ploma. Habitualment, transcrivia amb el teclat el que ja havia escrit a un paper i no sempre havia corregit. Ara la situació era una altra ben distinta. Hi havia una certa exigència per part del teclat a que no abandones per res la meva presència. Una presència ben alerta en el present que estava vivent i en totes les sensacions que esdevenien en aquell l’instant, sense permeteu-me enganxar-me ni al passat remot ni fer cabòries en un futur, que normalment mai succeïa com havia pensat. La sensació més evident era que el teclat i jo formàvem una unitat. Ben igual que la mítica unitat d’home i cavall formant el centaure. No hi havia espai per separacions entre els meus dits i les tecles que anava polsant. El resultat era o millor dit és que el temps havia desaparegut. Aquesta era una teoria que havia llegit moltes vegades i experimentat poques. La desaparició del temps. L’ahir i el demà havien estat anul·lats per l’acció immediata en el present que era seleccionada sense que el procés de pensament pogués passar enmig d’ells. L’altra sensació, que em corprenia, ja que tan sols l’havia experimentada en certes i rares ocasions, era una sensació alliberadora. Ben igual que si m’hagués llevat de sobre una muntanya de kilograms, que devien ésser els acumulats a l’esquena amb el passat que no havia estat capaç encara de descarregar-me. A hores d’ara el passat no me feia cap nosa, s’havia esfumat i malgrat poder anar a certs fets recents, m’era totalment impossible mantenir-me més de mil·lèsimes de segons en ells. El futur, no hi havia temps per anar-hi perquè tota l’acció que se desenvolupava es feia en el present sense la intervenció de la ment pensant m’ho impedís. La tercera vivència i quasi la més important, si es pot dir així, era la d’una pau interior que mai havia tingut, d’aquesta manera en el moments en que em posava a escriure. No hi ha cap tipus d’esforç. Escriure era ben igual que la cursa que fa una fulla d’arbre surant arrastrada per les aigües d’un torrent, simplement es deixa endur sense cap plantejament de on era, de on venia ni de on arribaria. I ara mateix, se’m fa difícil posar-li el vocable d’escriure el que estic fent en aquets instants, ja que no te res a veure amb que jo deia “escriure” en el passat. Sembla com si hagués augmentat el grau de consciencia que em semblava que tenia abans de començar amb aquesta experiència amb el teclat. Inclusiu les paraules han pres un altre sentit, tal volta i sense adornar-me’n han transcendit el sentit ordinari que abans li donava i a hores d’ara s’haguessin sacralitzat. La seva transcendència ja no es decidia a partir de la meva voluntat, s’havien alliberat també del “posseïdor antic” i no tenien perquè seguir les normes ordinàries per manifestar-se en el mon tangible, físic. Tenien voluntat pròpia, i jo no era més que un instrument sagrat que formant una unitat indissoluble amb el teclat em permetien benvolents anar-se manifestant instant darrera instant. La unitat no es rompia i la permissivitat per fer una altra cigarreta m’era concedida sense cap tipus de retret, ben igual que si el teclat comprengués la meva condició humana, i la necessitat d’uns instants de descans ja que la l’esquena s’estava afeixuguin una mica. Una sensació molt agradable era adonar-me’n de que l’ampul·lositat que tenien certs escrits anteriors, on la transcendència inclusiu es veia forçada, ara es trobava ple d’una senzillesa afable i tendra. Com si hagués fet un procés de llevar-me les closques com si peles una ceba i retornes al beso primigeni. Era una manera de desaprendre. Deixava que el llast acumulat a la intencionalitat de les paraules i als seus convencionalismes acceptats es dissolgués. I que les paraules retornessin a la significació original, a l’accepció de la primera vegada en que foren pronunciades o escrites. De cop, em vaig sentir espantat davant una idea que aparegué de sobta. Que ocorreria en el instant de que pogués decidir acabar i deixar el teclat? Que passaria la propera vegada que l’agafés per escriure? Seguiria amb el mateix comportament que ara tenia o el que me estava passant es convertiria en un record agradable? Vaig sentir des del mes profund que no podia seguir escrivint i viure amb aquella incertesa. Tenia que prendre una decisió. I no em volia equivocar. Ja que en el nostre món, per sort o per desgracia sempre ens arriba el dubte, si la decisió presa és la més adequada o no. I aquest dubte sempre ve un cop presa. Una de les magarrufes de la ment, per intentar controlar-te. I entrar-te i dins l’estat de por, que és on es mou a les seves amples. Vaig deixar de mirar la pantalla. Fitava la vista en el teclat com si li demanés d’alguna manera que em respongués a la meva pregunta. Que fos amigable. Els meus dits units a les tecles formaren una frase; Viu l’aquí i l’ara que és l’únic que realment tens i és teu. Viu aquest present que es un present (regal). Aquella resposta venia de més enllà del teclat. Sabia que si obeïa aquella indicació sempre el teclat respondria com ara. Vaig aixecar les mans, vaig decidir que m’estava acomiadant, sense por, sense recança. També m’arriba un sentiment de plenitud, no vos puc explicar perquè vaig saber que aquest seria un dels relats que rellegiria cada vegada que m’oblides de viure el present. Que m’acompanyaria durant tot el temps de fer camí. I que no emprendria cap camí que no sentis plenament. Costes el que costes. Nota del teclat: Josep deixar de polsar les meves tecles i vaig saber que jo havia complert amb la meva tasca. Agafar el ratolí. Polsar anomena i guarda. Accedir a la carpeta de relats curts. Teclejar el nom “Teclat.doc”. Guardar. I acte seguit tancar l’ordinador. Jo l’esperaria fins que decidís tornar a l’estudi. Vaig saber que durant anys faríem la tasca a que ens havíem compromès: Jo la meva i ell la seva. Al fi i al cap era la mateixa. Una. Josep Bonnín i Segura (jkeops@hotmail.com) |
|