 |
|
 |
|
Benvingut al racó literari: Carta d’un dofí a la humanitat |
||
|
|
Benvolguts germans de la terra, germans humans. Hem decidit escriureu-vos degut que sembla que les nostres advertències: o no les enteneu, ja que oblidareu el nostre llenguatge o no les voleu escoltà, perquè heu perdut la capacitat de sentir.
Nosaltres, com a espècie hem aprés a no jutjar. Per aquest motiu, és que hem intentat durant molts d’anys ficar-nos dedins de la vostra pell. Així entendre la vostra manera d’actuar, que per desgràcia nostra no hem pogut. No l’hem entesa. Sobresurt totes les nostres concepcions dels sentiments i dels instints que són el que marquen les lleis sobre les que nosaltres ens regim. No hem entès perquè esteu destrossant de la manera que ho feu el vostre propi lloc i espai on heu de viure. Ara em refereix concretament a la part de terra del planeta. El cel i el que anomeneu l’espai, també l’heu estat tractant ben igual que un abocador. Respecte al mar, els oceans, que foren el bressol de les primeres cultures humanes, que era un espai que fa milions d’anys compartíeu amb nosaltres, l’esteu transformant en un lloc inhòspit. Renouer quan abans era silenciós. Ple de deixalles i escombraries. Femta petita en temps de pau i escombraries més grans i destructives en temps de guerra. L’agressivitat forma part primària dels nostres instints i entenem també la vostra. Ara be la utilitzem a instant molt concrets de la nostra existència; la defensa del nostre territori i la nostra reproducció com a espècia: La continuïtat de la mateixa. Vosaltres, vos heu saltat aquests patrons. La violència dels uns contra els altres, ve donada per poder exercir un poder suprem i sense miraments dels uns contra els altres. No vos estimeu. Les vostres baralles, guerres són per exterminar els que anomeneu amb la paraula “enemics”, que fa temps que deixar d’existir i d’emprar-se en el nostre vocabulari. Vosaltres heu fet bandera la mort i el patiment i nosaltres no ho podem entendre. Esteu començant a desequilibrar un sistema que és la Natura que té les seves pròpies lleis i que l’han mantinguda abans de què vosaltres existíssiu com a espècie. Ara teniu l’arrogància i no és un retret, i menys un judici, de creure que podeu modificar al vostre caprici qualsevol de les seves lleis i després intentar restablir aquest equilibri tornant a utilitzar la mort i el patiment en molts de casos, com heu fet fa poc matant a cents de mils de les nostres germanes les foques, perquè el nombre de captures d’altres éssers marins havien minvat i els vostres comptes corrents es ressentien: Elles, ho heu de saber, també tenen dret a menjar. Ens vàrem reunir en consell, ja que consideràrem que el que esteu fent passa de ratlla. I que vos ho hem de fer saber perquè sinó canvieu entreu en el camí sense retorn que alguns dels vostres científics més conscients ja vos han advertit. No seria la primera civilització humana que els nostres avantpassats han vist desaparèixer. I pel mateix motiu i aptitud que just ara teniu. El que exprés no és una critica, és un fet: Heu confós el coneixement amb la saviesa. Heu estat capaços d’inventar les més altes tecnologies i al mateix temps tres quartes parts de la vostra espècie està en situació de misèria i de pobresa. Ara mateix teniu 24 guerres organitzades, unes, més recents i altres bastant oblidades, de les que n’hi ha moltes que ja ni se sap el motiu clar perquè les començaren i continuen. Heu engendrat una espiral de violència entre generacions. La paraula venjança s’ha arrelat al cor. Heu aplicat a quasi totes les vostres relacions la paraula competir i la paraula compartir, que prové de l’amor de veritat, no mel·liflu, l’heu relegada al calaix de l’oblit. Heu confós de manera lamentable per tots el progrés amb l’evolució. No vos n’aneu adonat que dins la Naturalesa qualsevol acció individual o col·lectiva que no respecti les seves pròpies lleis, afecta i desequilibra la totalitat. La vostra espiritualitat, els vostres valors més superiors que vos dignificaven i encara a alguns els dignifiquen com especia humana, han estat substituïts per un consum desmesurat de tot. Fins que no retorneu a la senzillesa i a la consciència de què les coses essencials mai es podran bescanviar amb doblers, no haureu entès plenament el que realment significa la Vida. Llavors, per aconseguir aquestes coses que si es poden aconseguir i acaparar amb dobles li dediqueu un temps d’esclavitud, de feina per obligació, d’endeutaments sense cap tipus de lògica, sortint-vos del que realment veníeu a fer: vos desequilibrareu, perdreu el sentit de la unitat que tenim desenvolupades totes les especies, jo no vull ésser res més del que realment sóc: un dofí. I al final emmalaltireu: Física, mental i emocionalment. El prec de què retorneu a la consciència de la dignitat superior humana, de què retorneu als valors que en part se us han oblidat, us ho fem en nom de totes les especies del planeta, les vives i les extingides, les que veieu i les que encara no veieu, ja que en lloc de dedicar-vos a perfeccionar les potencialitats que tots tenim, vos heu dedicat a ésser feliços simplement posseint moltes coses, quantes més millor, malgrat molts d’altres de la vostra espècie no tinguin ni el necessari per la supervivència. Heu viscut des del missatge de la por enlloc dels del missatge de l’Amor que és l’essència de tot el que es troba sobre l’Univers i més enllà. Cada cert temps han vingut mestres i missatgers que vos ho han fet recordar altra vegada, a qui en molts de casos heu mort i assassinat. Després sobre les seves ensenyances heu creat Esglésies i religions que vos han separat més que agermanar-vos. Aquest clam a la vostra consciència adormida ens agradaria de què fóssiu capaços d’escoltar-lo no en les orelles, sinó des del cor i des de l’ànima per poder aprofundir en la seva veritat. No volem tenir raó. Encara hi som a temps. Seria una llàstima i totes les especies de l’univers que quedessin se’n doldrien, que en les capacitats que teniu per desenvolupar vos aturéssiu a aquest estadi tan primari i al final vos aniquiléssiu com a espècie humana. En la confiança i amb l’esperança encara posada en vosaltres, vos enviem tot el nostre amor i comprensió. Vos estimem. Josep Bonnín i Segura (jkeops@hotmail.com) |
|