Quan el metge cirurgià va fer la primera incisió amb el bisturí, notà que la punta havia topat amb un objecte metàl·lic.

Increïble, pensa.

Cap radiografia del pacient havia denotat un objecte en el seu interior. Tampoc podia ser que amb l'anestesia que se li havia subministrat, hi cabés dins l'ampolla un objecte.

Separa el teixit que havia començat a tallar i va percebre un reflex. La llum del quiròfan, d'alta potència, és reflectia en aquell petit objecte d'aparença rectangular.

Ningú de l'equip encara se n'havia adonat.

Estava un pel indecís en demanar unes pinces; ja que desconeixia els efectes que es podrien produir en el pacient si li extreia aquell minúscul objecte.

Els dubtes son els pitjors enemics, pensà. A vegades et paralitzen i t'impedeixen prendre decisions.

No se'n podia estar més en aquella situació d'impas.

I si la seva mancança en decidir exposava la vida del pacient?

La part de l'objecte que era visible, estava desprenent una brillantor refulgent, blavosa.

Sens encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, aprofundir en la incisió. Havia de veure de manera completa aquella petita placa allargada.

El teixit s'obri una mica més i queda a la vista.

Un rectangle metàl·lic de 2 centímetres de llarg per un d'ample amb uns signes gravats.

Va pensar que era ben igual que l'equip veies el que ell estava contemplant i indicà amb la mirada a una infermera que eixugués la sang que no deixava veure clar els signes impresos o gravats a la placa.

Va distingir una forma de vuit i recordar quan estudiava matemàtiques, que aquell era el símbol del infinit, quan resolien els problemes d'aquelles difícils i temudes "derivades".

Tornà a inquirir a una infermera unes pinces i agafà delicadament la placa. Va tenir que fer un petit esforç, ja que semblava enganxada a la carn.

Un cop extreta, la contempla uns segons acostant-la a la làmpada del quiròfan, abans de dipositar-la en una safata metàl·lica.

El que succeí a continuació, quan aquell objecte toca el metall de la safata, fou esgarrifant i incomprensible.

Les llums del quiròfan s'apagaran ben igual que si hagués hagut un tall de corrent.

Una llum verdosa i refulgent en formes de distintes espirals, unes girant en sentit horari i les altres anti horari, en formes del signe del infinit ompliren la cambra i a tots els que es trobaven dins d'ella.

No es podien percebre les formes, però si els perfils de cada un dels membres de l'equip.

Sobre la paret del fons, la més allunyada de la porta d'entrada, es projecta una nebulosa, un paisatge estelat i infinit. Ben igual com si es trobessin dins d'una nau espacial i haguessin arribat a aquell espai ignot: El gran univers.

Espai i temps es fongueren i varen perdre completament la noció d'ells. Viviren el gran silenci, on tot s'unifica. On tot és u i u és tot.

Quan acabà, cap d'ells podia assegurar si havia passat un segon o un milió de segles.

La llitera estava buida. El pacient no tan sols havia desaparegut sinó que el llençol de la mateixa, no mostrava cap signe de que no feia gaire hi hagués estat un ésser sobre d'ella.

Els membres de l'equip es mirarem. Tots comprengueren que s'estava signant un pacte de silenci.

Quan el cap de l'hospital obri la porta del quiròfan, no hi va trobar a ningú. No s'estranyà.

Únicament hi havia una safata amb una placa metàl·lica i sense donar-li més importància, tornà a tancar la porta.

Ningú mai denota la desaparició d'aquell equip mèdic.

Tal volta havien creuat de dimensió i en aquells instants vivien en la dimensió de l'oblit.