Quan el metge cirurgià va fer la primera incisió amb el bisturí, notà que
la punta havia topat amb un objecte metàl·lic.
Increïble, pensa.
Cap radiografia del pacient havia denotat un objecte en el seu interior.
Tampoc podia ser que amb l'anestesia que se li havia subministrat, hi cabés
dins l'ampolla un objecte.
Separa el teixit que havia començat a tallar i va percebre un reflex. La
llum del quiròfan, d'alta potència, és reflectia en aquell petit objecte d'aparença
rectangular.
Ningú de l'equip encara se n'havia adonat.
Estava un pel indecís en demanar unes pinces; ja que desconeixia els efectes
que es podrien produir en el pacient si li extreia aquell minúscul objecte.
Els dubtes son els pitjors enemics, pensà. A vegades et paralitzen i t'impedeixen
prendre decisions.
No se'n podia estar més en aquella situació d'impas.
I si la seva mancança en decidir exposava la vida del pacient?
La part de l'objecte que era visible, estava desprenent una brillantor
refulgent, blavosa.
Sens encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, aprofundir en la incisió. Havia de
veure de manera completa aquella petita placa allargada.
El teixit s'obri una mica més i queda a la vista.
Un rectangle metàl·lic de 2 centímetres de llarg per un d'ample amb uns
signes gravats.
Va pensar que era ben igual que l'equip veies el que ell estava contemplant
i indicà amb la mirada a una infermera que eixugués la sang que no deixava
veure clar els signes impresos o gravats a la placa.
Va distingir una forma de vuit i recordar quan estudiava matemàtiques, que
aquell era el símbol del infinit, quan resolien els problemes d'aquelles
difícils i temudes "derivades".
Tornà a inquirir a una infermera unes pinces i agafà delicadament la placa.
Va tenir que fer un petit esforç, ja que semblava enganxada a la carn.
Un cop extreta, la contempla uns segons acostant-la a la làmpada del
quiròfan, abans de dipositar-la en una safata metàl·lica.
El que succeí a continuació, quan aquell objecte toca el metall de la
safata, fou esgarrifant i incomprensible.
Les llums del quiròfan s'apagaran ben igual que si hagués hagut un tall de
corrent.
Una llum verdosa i refulgent en formes de distintes espirals, unes girant en
sentit horari i les altres anti horari, en formes del signe del infinit
ompliren la cambra i a tots els que es trobaven dins d'ella.
No es podien percebre les formes, però si els perfils de cada un dels
membres de l'equip.
Sobre la paret del fons, la més allunyada de la porta d'entrada, es projecta
una nebulosa, un paisatge estelat i infinit. Ben igual com si es trobessin
dins d'una nau espacial i haguessin arribat a aquell espai ignot: El gran
univers.
Espai i temps es fongueren i varen perdre completament la noció d'ells.
Viviren el gran silenci, on tot s'unifica. On tot és u i u és tot.
Quan acabà, cap d'ells podia assegurar si havia passat un segon o un milió
de segles.
La llitera estava buida. El pacient no tan sols havia desaparegut sinó que
el llençol de la mateixa, no mostrava cap signe de que no feia gaire hi
hagués estat un ésser sobre d'ella.
Els membres de l'equip es mirarem. Tots comprengueren que s'estava signant
un pacte de silenci.
Quan el cap de l'hospital obri la porta del quiròfan, no hi va trobar a
ningú. No s'estranyà.
Únicament hi havia una safata amb una placa metàl·lica i sense donar-li més
importància, tornà a tancar la porta.
Ningú mai denota la desaparició d'aquell equip mèdic.
Tal volta havien creuat de dimensió i en aquells instants vivien en la
dimensió de l'oblit.
Josep Bonnín i Segura (jkeops@hotmail.com)
19 d'abril del 2006
Escrits i poemes de Josep Bonnín i Segura:
|