... Un dia, no molt gris
un home, si, estrany, un home
va començar a llançar poemes,
molts de poemes,
verds, tristos, estúpids
rojos, blaus i molts d’altres
cap aquell cel que veia
cap aquell cel
que no podia afirmar si hi era,
cap a ell...

Desembolicar les seves cadenes i s’agenolla damunt la terra.
Sortiran al pas dels seus poemes, niguls, falzies, estels i un sol.
L’home estava tot sol, era tot sol, plorava tot sol, reia, cantava i somniava sempre tot sol.
Demanava tot el que no es pot demanar, totes les coses que ens han prohibit d’alguna manera demanar.
Era un home perillós i tot sol.
No hi havia flors, ni arbres, ni homes ni renous.
El silenci i ell, tot dos mirant el cel, xerraven o ploraven, tal vegada estimaven. No ho sé, no li vaig demanar. No hi era.
L’home era jo,
que feia tantes coses, que veia tantes coses, que tenia tantes coses.
Segui aquell home xerrant amb el silenci o estimant. Quan un dels poemes, dels que tenien més punta, es clavà a un nigul.
Gotejava. El poema no arribà al blau, no va poder veure que hi havia després del cel, tal vegada més cel. Ni el poema, ni l’home, ni els niguls ho sabien.
Llavors, ja banyat, sentint la freda humitat d’aquelles petites gotes, es sentir cansat. Malgrat tot va es va seure i alça altre pic el cap, que abans tenia cot a terra.
El cel no havia respost.
Plorar. No de tristesa, volia parèixer-me a les gotes sortides del nigul.
Plorar i fer un riu.
Més tard, quan ja els poemes es desfeien dins la foscor, com jugant a amagar-se enmig de les petites ombres que sorgien. Un poema en forma de llança i blau obscur, aparegué i creuant els niguls i el sol, es clava al blau traspassant-lo. Segui aquell poema pujant, el poema no s’aturava, ja no hi havia res a poder-lo aturar.

Era el darrer poema
El poema que sempre hem desitjat fer
El poema que sabem que mai sabrem
El poema que no torna i que és impossible escriure’l
El poema que mai recordem
El poema que estem cercant, sempre cercant.

El cel es començar a enfosquir-se. No sabia on hauria arribat aquell poema. No ho sabia.
L’home...el silenci; si l’home amb el silenci, l’home que és silenci.
Sé, perquè ho sé, que més enllà on parlava abans, i no me demaneu perquè, no hi havia ni home, ni niguls, ni silenci, ni cel.
No me demaneu perquè...ja ho he oblidat.
No vos he parlat qualque vegada del darrer poema?
És igual, no el sé.

Un dia, no molt gris
un home, si estrany, un home...