Potser m’acusaran de fer apologia del pragmatisme, però el cert és que no puc evitar subscriure un dels principis teòrico-rectors fonamentals d’aquells que sustenten l’abstracte, heterodox i sobretot incomprès concepte de “literatura”: això d’escriure és un mal negoci. Des del punt de vista econòmic, és clar, i efectuades les oportunes excepcions harrypotterianes, de doble autoria (quan algú hi posa la feina i l’altre el nom) i de plagis d’ordinador (mira que se’n prenen, de llibertats, aquestes eines, eh?).

El primer gran maldecap que implica dedicar-se a la literatura és que, poc o molt, s’ha d’escriure. D’altra banda, també resulta recomanable llegir, i per anar bé més enllà de la secció d’esports o de la portada de l’Hola. Partint d’aquesta premisa, hom infereix horroritzat que s’ha de disposar d’allò que s’anomena temps, quelcom que només té qui no necessita.

Permeteu-me puntualitzar que no s’ha de caure en el gravíssim error d’esgarrapar minuts de l’espai temporal que hom dedica a l’oci o al relax. Llevat, és clar, d’aquells bonics dissabtes que et truca la tia Eulàlia a dos quarts de vuit del dematí per oferir-te “una sorpresa” (un tall de pastís de poma) si li segues la gespa del jardí o li treus, ben pentinada, aquella eixelabrada boleta de ping-pong que té per gos a passejar.

Vista en perspectiva la situació, l’única possible solució per tal de disposar del temps mínim reglamentari és, amb prudència i moderació, estafar-ne a l’empresari. “Què tal, Garcia, com va l’informe sobre motivació laboral?”, “va fent, senyor Antoni. Ja estic al setzè vers... vull dir capítol... vull dir apartat!”. “Però home de Déu, si només som la secretària, vostè i jo!”.

Convé remarcar, però, que la regla general és que hom comenci a escriure de ben petit. “Garcia, em repetirà cent vegades la frase «no tornaré a tirar boles de paper als meus companys en hores lectibes»”. Oh meravella! Quin moment tan crucial és aquest, senyores i senyors! Acaba de néixer l’egrègia figura d’un Cervantes del segle XXI. “«Lectives» s’escriu amb “v” de «vàndal», Garcia!”. Bé, ja m’entenen, qui diu un Cervantes del segle XXI, diu un don Quixot de tota la vida. “Perdoni, professor: «vàndal» s’escriu amb «ve» baixa o amb «be» alta?”

El pas de gegant de tota carrera literària, tanmateix, arriba amb els Jocs Florals de l’Institut. Això sempre i quan, dit sigui de pas, no els declarin deserts: “noi, Garcia, ho sento, ets l’únic que hi havia participat i és clar, no podíem pas donar-te’l. Faltava poder comparar”. L’any següent, escarmentat per l’estocada, hom va i presenta quatre treballs amb quatre pseudònims diferents. “Veus? Aquest any que podíem donar primer i segon premi i dos accèssits, ara resulta que són tots quatre de la mateixa persona. Massa premis! No pot ser bo de cap manera, això. Donem-li el primer i «goita», tu, a tirar milles!”.

Els familiars i coneguts, en particular els més propers, orgullosos d’aquesta tan prometedora afecció, s’hi aferren com un dogma de fe: “Farà carrera, aquest! Ja veureu que arribarà lluny”. Però no prou satisfets encara (o per si de cas), hi afegeixen: “m’hi jugo tres mil euros que serà President del Banc Central Europeu!”; “Doncs mira, no sé, no sé... jo el faig més aviat Secretari General de l’ONU, o President del Barça, ja veus què et dic!”. En aquest context, treure expressions de l’estil “filologia”, “periodisme” o bé “literatura comparada” desperta, així d’entrada, hilaritat per l’acudit. Escollir, al final, una carrera a mig camí entre el que esperen de tu i el que a tu t’agradaria estudiar pot acabar essent la millor o més aconsellable escapatòria. Tot i que aquesta opció comportarà, igualment, carretejar per sempre més a la consciència un llast inextirpable: “te’n recordaràs del que t’hem dit, ja veuràs! Mira que pensar sempre en escriure... Quin cap de pardals estàs fet!”.

Arribarà el primer premi literari més enllà dels de l’institut. No serà ben bé el Sant Jordi de Novel•la, ni tan sols l’organitzarà l’arxiconeguda Editorial X, però el director del Casal d’Avis o la presidenta de l’Associació de Veïns de Can No-Sé-Què de No-Sé-On estaran encantats de donar-te el tercer premi. La dotació consistirà en un magnífic llibre enquadernat en rústica sobre l’entitat organitzadora del certamen, editat amb motiu del seu vint-i-cinquè aniversari.

Recolliràs el premi tremolant d’eufòria (després d’entrebancar-te pujant l’escaleta de l’escenari). Amb veu trencada i encallant-te a cada estrofa, llegiràs el poema guardonat. I te’n tornaràs a la butaca conscient que mai més, en tota la teva vida (per llarga que sigui), rebràs un llibre tan extraordinàriament magnífic i valuós. Ni tan sols el del teu primer Sant Jordi fent manetes.

Arribarà (després d’haver encès un parell de ciris a Santa Rita) el primer llibre publicat, una coedició que t’haurà costat un ull de la cara i mitja úlcera estomacal. Els parents més propers (és a dir, l’alta aristocràcia dels àlbums de casament, inclosa la tia Eulàlia, la dels dissabtes al dematí) et prendran els exemplars de les mans, entre elogis i felicitacions. Amb el benentès, és clar, que “a nosaltres ens el regales, oi?”

Et preguntaràs llavors (i amb tota la raó del món), si en el fons val la pena tan d’esforç. Miraràs enrera, faràs un repàs mental a tot el temps que has dedicat a la literatura, t’agafarà vertigen, se’t dispararà la taquicàrdia i per fi, fent ús de l’enteniment a mig atac d’ansietat, exclamaràs amb els ulls negats d’emoció: “ara ja sé què és fer carrera literària. Jo he nascut per ser el que sóc, jo he nascut per ser escriptor!”.

I si aleshores notes que el xoc emocional et provoca un atac de cor, no t’oblidis d’afegir ben alt, amb rigorosa i avanguardista solemnitat:

“Tu t’ho perds, Humanitat, i que se’n vagi tot plegat a fer punyetes.

Oh!, quin gran màrtir mor amb mi!”.