L’aflicció m’ha esborrat les paraules,

la meva gargamella vol cridar

i tan sols em surt un bramul ferit

i escarritxat.

Tenc el cos adolorit,

apallissat.

La tristor ompl la meva ànima

i el rictus dels meus llavis

no arriben ni a una ganyota

mal formada.

He mort dues-centes vegades

en un dia,

tenc el cos ple de talls i

ferides sagnants

He perdut la mirada

i estic sedat als llits

dels hospitals de Madrid.

Ja no em queden llàgrimes

per tots els assassinats

que s’han comés al món

i a casa nostra.

Les meves pregàries

neixen del desconsol

i de l’angoixa.

Dia onze de març

va ser un dia fosc

on ens varen robar l’alegria.