Qui ho havia de dir, sembla que fou l'altre dia però efectivament ja han passat 25 anys. I és que us confessaré, i amb molt d'orgull, que professionalment sóc fruit, fill, o com vulgueu dir-li, de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Aquell estiu, el de 1983, la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana organitzà, a Morella, les I Jornades d'Estiu. L'objectiu era aplegar a tots els mestres de valencià, aquells que anàvem a posar en funcionament per primera vegada la Llei d'Ús, i millorar la nostra formació com a docents. Foren unes jornades molt intenses, personalment inoblidables. Allí vaig tindre l'avinentesa d'escoltar les explicacions dels millor lingüistes, sociolingüistes i especialistes en didàctica de la llengua que hi havia en aquell moment: Joan Solà, Vicent Pitarch, Carme Alcoberro, Vicent Pascual…, tot un luxe per als qui com jo no feia gaire que havíem acabat els cursos de reciclatge que llavors impartien els ICEs.

Així doncs, sense haver xafat mai cap aula, amb el títol de mestre de valencià sota el braç, l'etiqueta d'extraplantilla que ens adjudicà l'administració, amb la convicció que teníem una gran responsabilitat, ja que anàvem a ser capdavanters en la introducció de la llengua, amb la seguretat que no ens ho anaven a posar gens fàcil però amb molta, molta!! il•lusió, encetàrem, aquell històric curs 1983-84, la Llei d'Ús i ensenyament del valencià.

Malgrat que a hores d'ara els aires polítics no ens són gens ni mica favorables, sembla que paga la pena fer un parèntesi i reflexionar una mica sobre aquests anys. I és que encara que 25 anys no són gaire temps per a la història d'una llengua, sí que signifiquen molt per a la nostra. És evident que sense el treball, esforç, tenacitat i tossuderia de totes aquelles persones que al llarg dels anys i dels segles es van mantindre fidels a la llengua dels nostres pares i iaios, el valencià no haguera sobreviscut. Però el què és indubtable, i així coincideixen tots els estudiosos de la llengua, és que en aquests 25 anys hem donat passos que abans eren impensables.

Aquella colla de mestres, la majoria dels quals xafàvem per primera vegada una escola del nostre país, vam haver de començar en unes condicions molt precàries. La inseguretat per la manca de preparació, l'escassesa de llibres de text i de lectura, la novetat de l'assignatura, etc, etc, tot plegat ho vam haver de suplir amb fotocòpies de tota mena i amb molta imaginació i pedagogia.La creació de departaments i grups de treballs comarcals van ser de gran ajuda ja que, a més de servir per intercanviar-nos material, ens esperonà a continuar endavant i contar-nos les penes i glòries que, tot s'ha de dir, eren, si fa no fa compartides per tots. Penes perquè la introducció del valencià no va ser gens fàcil i, en més d'una ocasió i segons llocs, ens vam haver d'enfrontar amb companys de professió, pares i amb algun que altre inspector que ens ho posà difícil. Així, i per tal explicar els avantatges de l'ensenyament del i en valencià vam haver de fer mans i mànigues i, sense ser-ho, haguérem de fer de pedagogs, sociolingüístes, historiadors i moltes coses més. Però tot no van ser penes. Si en general la societat tenia els seus dubtes sobre l'aprenentage de la llengua, pel que respecta a l'alumnat, i tret d'alguns llocs, és clar, va tindre una bona acceptació. Encara avui, i després d'aquest 25 anys, m'he trobat amb més d'un alumne que amb alegria em recorden que jo els hi vaig donar valencià.

Però si la introducció de la llengua com a assignatura ja va tindre dificultats, serà en la proposta d'ensenyament en valencià quan hi vam tindre més problemes. Hi hagué pares que fins i tot podien comprendre que els seus fills aprengueren valencià, al cap i a la fi, deien, era la llengua d'ells i dels seus pares i iaios. Però el què no podien comprendre, i per tant admetre, era que totes les assignatures, tret de l'espanyol, pogueren impartir-se en català. L'argument era, per a uns pares i mares desinformats i educats dins dels paràmetres dels nacionalisme espanyol, que els seus fills acabarien l'ensenyament sense dominar la llengua de Cervantes. Si a més d'aquests dos factors, li afegim la llenya que li tiraren al foc alguns mestres, inspectors de la vella guàrdia i algun que altre polític mesell (i val a dir que aquests si que no tenien cap excusa de no estar informats) podem imaginar, i fins i tot comprendre, que molts pares es posaren en guàrdia, i es negaren que els seus fills i filles tingueren un ensenyament en valencià. Però malgrat tot, amb esforç, convicció, moltes reunions, conferències i jornades i fonamentalment un treball de boca orella, aconseguírem convéncer una bona part de la societat valenciana que l'ensenyament en la pròpia llengua tenia i té uns avantatges inqüestionables. Avantatges que comentarem en un altre article.



Recordava en el primer article que si bé la introducció del valencià com a assignatura no va tindre gaire problemes, si que en tingué l'ensenyament en valencià. Però, els hi agrada o no a alguns , la realitat ens està demostrat que aquells alumnes que tenen un ensenyament en català aconsegueixen, en finalitzar l'ensenyament obligatori, dominar per igual les dues llengües oficial, mentre que els que només l'han tinguda com a assignatura no les acaben de dominar al mateix nivell. Ras i curt, el model d'ensenyament en valencià és el què més s'aproxima al que exigeix la normativa. Tot i així, malgrat que aquesta evidència és demostrable i malgrat que la mateixa Unió Europea va reconèixer, el dia Europeu de les Llengües, que el model d'immersió és positiu, dóna bons resultats i a més a més ajuda a cohesionar la societat, encara hi ha qui, com el nostre Govern del PP, vol negar aquesta realitat i posa tots els problemes perquè l'ensenyament en valencià vaja generalitzant-se en tot el sistema educatiu.

Perquè, anem a veure. Què ha fet o què està fent el Govern valencià per potenciar aquest ensenyament? Quants anys fa que no ha fet cap campanya informativa? Per què la Conselleria d'Educació, o les mateixes Corts, no li diuen clarament a la societat valenciana que aprendre en valencià és positiu, té futur i no comporta cap element negatiu a l'espanyol ? Per què no insten a tots els centres concertats i privats que garantesquen aquest ensenyament?. És una vergonya que a hores d'ara, i després de 25 anys, només el 22,5 % de l'alumnat de tot el País Valencià tinga aquest ensenyament. Portem ja molts anys d'estancament, i en alguns centres de retrocés. Hi ha escoles i instituts que l'administració no està garantint l'ensenyament en valencià. Cada vegada hi ha més mestres i professors que no compleixen amb el requisit lingüístic i no passa absolutament res. Alumnes que han tingut tot l'ensenyament en català, en arribar al batxillerat i la universitat no tenen garantides les classes en aquesta llengua.

Però si a nivell educatiu la conclusió és que ens trobem en una situació d'estancament, o fins i tot de retrocés, socialment el panorama és més greu. La LUEV ha aconseguit que el valencià visca, sobrevista o malvisca en una illa anomenada sistema educatiu, però li manquen vaixells per fondejar terra ferma. Els nostres alumnes, en eixir dels nostres centres educatius, s'hi troben orfes de referents i bombardejats per una llengua, l'espanyol, que ho domina tot. La LUEV, per acomplir el seu objectiu de normalitzar una llengua, necessita el suport indispensable dels mitjans de comunicació, de les institucions valencianes, de les empreses públiques i privades, dels partits polítics, de l'empresariat valencià, de l'església i de tota la societat valenciana i això, malauradament, no passa. Vint-i-cinc anys no han estat suficients per convèncer els nostres governants que la nostra llengua, en un món global i globalitzat, no pot sobrevire en Itaques perdudes. Els nostres alumnes, per adonar-se'n que la llengua que estudien és normal i té futur fora dels sistema educatiu, necessiten viure plenament en valencià, això és: tindre periòdics, revistes, cinema, teatre, jocs,…, en la mateixa llengua que estudien. I tot això vol dir que els nostres polítics i institucions han de donar exemple; que l'empresariat valencià ha d'invertir en la seua promoció, perquè a la llarga hi guanyarà diners; que els cristians practicants han de pressionar l'església perquè aquesta transmeta el missatge de Jesús en la llengua del poble; que l'AVL no practique l'ambigüitat i siga més exigent i crítica amb el Govern de torn; que Canal 9 deixe de ser la vergonya del país i es convertesta veritablement en una televisió valenciana; que la universitat destine més recursos a estudis comparatius i actituds lingüístiques dels nostres escolars; que els ajuntaments creen i doten de continguts els gabinets de normalització; que el poder judicial es democratitze lingüísticament,etc,etc…, i que els ensenyants, que som els que veritablement hem estat i estem portant a cap aquest procés de normalització, siguem conscients que, a més d'ensenyar el i en valencià, és fonamental transmetre sentiments.Ensenyar valencià no pot, no hauria de convertir-se en impartir una llengua més, com qui dóna l'anglés, amb tots els meus respectes cap a aquesta llengua i els seues ensenyants. Ensenyar valencià i en valencià ha de transmetre l'estima per la llengua, pel país, l'orgull de parlar una llengua que no és més que qualsevol altra, però tampoc menys, d’una llengua que la parlen gairebé 11 milions de persones, el 71é lloc en nombre de parlants.

Els mestres i els professor necessitem que tot això, i molt més, s'hi done a la societat valenciana. Necessitem constatar i adonar-se'n que allò que fem a l'aula té un sentit, paga la pena l'esforç, té futur. Si no és així, podrem fer totes les trobades que vulguem, tots els 9 d'octubre i 25 d'abril que ens pertoca, podrem continuar militant estoicament en el nacionalisme cultural, podrem …, però la realitat és que no acabarem d'enlairar-nos. El “cerrazón” polític dels nostres governants és com una espasa de Dàmocles. El control de les institucions, des de la transició ençà, els ha permés vigilar, reconduir i arraconar el valencià al sistema educatiu i fer-lo invisible, innecessari i anecdòtic en la societat valenciana.

En definitiva, es tracta de treure la llengua d'aquesta illa que és el sistema educatiu i fer-la extensible, engrescadora, atractiva i útil a tota la societat valenciana. I la pedra angular de tot rau que el PP i el PSOE es creguen, d'una vegada per totes, que el valencià és una llengua que, com mana la Constitució espanyola, ha de tindre una especial protecció. Però no d'una protecció per tancar-la en una illa, sinó per aconseguir que siga la flama de tot un poble. Mentre això passe, i malgrat tot, alguns continuarem, si les forces ens ho permeten i no defallim , 25 anys més, i els que facen falta, traient la llengua i construint ponts i carreteres que ens permeten, algun dia, aquest enlairament.