Els instants de felicitat, de vegades, no sabem apreciar-los en el seu moment perquè estan envoltats de preocupacions o de dolor. Més tard, quan podem separar els bons moments dels dolents, descobrim que foren feliços. Aquests instants, al meu parer, són preferibles com les petites gotes de pluja a l'estiu que ens alleugereixen la pesada càrrega de la calor: si cauen a dolls poden ofegar-nos o deixar-nos eixuts com la terra un desert quan arriba la sequera després de viure remullats amb la superfície blaneta, com una pell que es clevilla. L'última setmana d'agost férem una visita a la casa d'estiu al Camp de Mirra dels meus amics, el filòsof i poeta, Toni Defez , Mavi i els seus fills Marc i Laura, que estava amb les seues amigues. Nosaltres anàrem des de Benigànim (per Bellús, Guadassèquies, Benissuera, Sant Pere, Alfarrasí, Montaverner, el Palomar, Otos, Bèlgida, Atzeneta, Albaida, Benissoda, Agullent, Ontinyent). És a dir, Josep, Rosa, els millors titellaires de Benimaclet que formen el grup “Lluerna Teatre” i la seua filla Alícia, Mar, que és professora de català, els seus fills Pere i Laura, la meua filla Aitana i jo, travessàrem la Vall d'Albaida de nord-est a sud-oest fins a Bocairent. Hi paràrem a la benzinera per comprar aigua i xiclets perquè Aitana es marejava, els infants tenien set, es barallaven una mica i feia una canícula insuportable, més de 40 graus, en un dia propici per als incendis i les devastacions. Després entràrem a l'Alcoià i arribàrem al Camp de Mirra, en passar al costat de Beneixama. Els amfitrions ens esperaven, des de feia una estona, a la porta de casa. S'aparcaren els cotxes i en entrar per la porta del darrere hi havia un cobert abans d’arribar a un pati allargassat i bastant ample de parets de pedra que semblava un oasi, amb palmeres, plantes i arbres diversos. La casa era molt més petita que l'hort i d'una sola planta emblanquinada de calç, com les cases de l'Alacant que retraten els escrits d'Azorín i de Miró. Després de lloar la magnificència i la bellesa del lloc i de comentar el llibre d'Ulisses Moulines "Manifest nacionalista" -que el professor Defez considerava que es feia servir el concepte de "diversitat" una mica a la manera física, com si les pàtries foren electrons-, ens asseguérem al mateix pati, -a pesar de la immensa calor-, sota una ombrel·la, i ens posàrem a assaborir unes delicioses cerveses fresques i a raonar sobre filosofia i vegetació. De sobte, sentírem el plor esbalaït i desesperat d'Alícia que s'havia rebentat l'ungla del dit menut en tancar-se una porta espentada per un dels infants que no havia mesurat bé les conseqüències de la seua acció. De l'alegria del lloc i de la conversa d'amics, en uns instants feliços que s'apropaven a un estat de divinitat, passàrem a la tristesa i la impotència de contemplar el dolor incontenible d'una xiqueta de set anys que pensava que es moria de dolor i per la sang que li brollava del dit. Afortunadament Mavi -que és metgessa- utilitzà totes les seues habilitats per intentar calmar-la i posar-li algunes gasses que li conteniren l'hemorràgia i el dolor, altres acompanyàrem en l'intent de consolar una nena desgarrada pel dolor i intentàrem introduir serenitat enmig d'uns moments de nerviosisme, assenyalant que a pesar de la incommensurabilitat del dolor en aqueixos moments, aquest remetria en una estona perquè no tenia cap os trencat i tot i ser dolorosíssim, no era greu ni estava en perill la seua vida.

Una vegada que es calmà el dolor de la ferida, poguérem començar el menjar de la paella de porc, conill, cigrons i verdures, amb uns bons vins, meló i un tros de braç de gitano regat amb conyac i herbes. Després de dinar marxàrem al naixement del riu Vinalopó, darrere de Banyeres de Mariola. Arribàrem a un gorg on hi havia unes aigües geladíssimes que queien per unes cataractes com si foren bocins de gel; era quasi impossible mantenir el cap sota l'aigua, veies que la gent tremolava i feia una cara d'esglai quan es llençava a dintre o intentava suportar l'aigua que regalimava per la vora del penyassegat del gorg. I efectivament, resultava insuportable, el fet d'estar núvol feia que la gelor de l'aigua augmentàs i la sensació a l'eixida fos més gèlida que si hi hagués un sol imponent, com tocava per les dates. Després d'anar a la font on naix el Vinalopó, per unes sendes plenes d'arbres, xops i plantes d'aigua molt belles, s'inicià una tempesta lleu de llamps i gotetes fines que alleugerien la sequera de l'ambient, i tornàrem al Camp de Mirra. Quan tornàvem, observàrem un sol gran, blanquinós, bell i una mica tètric, enmig d'una calima que semblava que podia encendre la Mariola com si fos un misto a prop d'un feix de llenya seca. Després ens n’anàrem a sopar a un bar de la plaça de Beneixama (embutit, formatge fregit, licors d'herbes), mentre els xiquets -que havien sopat abans- jugaven enmig del carrer una mica distrets dels cotxes que circulaven pel carrer principal del poble. Jo no podia treure'm del cap la desgràcia que havia succeït només arribar-hi i estava molt pendent dels infants pels cotxes, perquè una abraçada fortíssima entre Laura i Aitana féu que caigueren al terra i estigueren a punt de fer-se mal al cap sobre el rastell...

Durant el sopar, parlàrem sobre els riscos i accidents a què estan sotmesos els infants, sobre la conveniència o no d'utilitzar la força física suau com a càstic per tal d'educar-los. Jo em ressistia a acceptar aquest ús, i altres el defensaven com la manera que els altres animals ensenyen als seus cadells per advertir-los davant els perills. També s'esgrimia que en el món anglosaxó es reprimeix l'ús del càstic físic, però s'és molt violent verbalment... No obstant a Anglaterra fins fa poc es permetia pegar, per llei, a les escoles, i a les famílies els pares podien ser molt cruels amb els seus fills. De manera que jo admetia, -intentant apropar-me als meus interlocutors- que potser podia ser una eixida desesperada i una mica frustrant davant els intents fallits de convèncer raonant un infant, però que només podia entendre's si era en última instància, després d'esgotades altres vies i quan podia còrrer perill la integritat física de l'infant, i proporcionada, sense cap tipus de crueltat i d'excés, d'altra manera no entenia les "virtuds" pedagògiques del "carxot" o de les “palmades al cul”, perquè em remetia a la concepció educativa de càstic-recompensa tan pròpia de la psicologia conductista d’Skinner i d’una visió judeocristiana del món decimonònica. Per experiència sé i pense que un infant que raona aprén a raonar, i que l'ús de la violència física o verbal no és educativa perquè genera la necessitat de vigilants o policies permanents i no la possibilitat de fer-se càrrec cadascú dels seus límits, de la seua llibertat i responsabilitat, proporcionalment, infants inclosos. En la majoria dels casos, si un és educat en la violència, reproduirà amb els seus companys les relacions de força física, de violència. Si un és educat en el "raonament", normalment utilitzarà la paraula per a convèncer, per a expressar-se i per a raonar. Posar paraules a les emocions, els sentiments i les accions potser ens fa comprendre millor el món i ens salva sovint de les bestieses, tot i que els mots poden ser una coartada perfecta per a justificar les bestieses i els crims, posem per cas, les guerres "humanitàries", els atacs "preventius", el segrest de periodistes per canviar la injusta llei de 'shador' per la força del xantatge criminal, el segrest i la matança de 400 infants a l’escola de Beslan (d’Ossètia del Nord) enmig de la guerra terrible de Rússia contra Txetxènia que és un dels països del món que més morts i destrucció ha patit a mans de l’exèrcit i el terrorisme d’estat rus, com ens indiquen els escrits del professor Carlos Taibo en el llibre “El conflicto de Chechenia”, de la periodista russa Anna Politkóvsskaya i els informes d’Amnistia Internacional… Un món complex que ens obliga a seguir algunes regles mínimes per aconseguir que amb el rétol de “terrorisme internacional” no ens lleve la capacitat de pensar sobre el que passa al món i les causes dels conflictes i de les lògiques dels terrorismes que s’alimenten mútuament, que no s’utilitze el “terrorisme” per a tapar les responsabilitats i els dèficits dels governants; unes mínimes normes on la informació i l'educació siga un procés per aprendre a con-viure amb els altres (ser entre altres) i no la lluita d'uns contra altres, mitjançant l'ús de la força bruta, la imposició del més fort i l’eliminació de l’altre tan habitual en aquest dies on encara perdura la guerra dels EUA a l'Irac i els seues efectes nefastos, la guerra de Rússia contra Txetxènia, la guerra d’Israel i Palestina, la guerra a Sudan… La meua filla petita em va preguntar espantada, mentre llegiem les notícies a la premsa: “pare, tots els països del món estan en guerra?” Perquè només observa guerres per tot arreu, i em repetia Irac, Txetxènia, Palestina, Sudan, matances d’infants, bombes, explosius, sang, morts i més morts. Només té quatre anys. I repetia, per què, per què? Li vaig intentar explicar que era només una part dels països del món, però que sobraven totes les guerres perquè eren sempre una maquinària de terror que posaven en marxa els fabricants i venedors d’armes, els estats per apoderar-se dels recursos, les lògiques imperialistes i l’estupidesa humana per dominar il·limitadament i sotmetre els altres sense cap compassió pels altres.

Era passada la mitja nit quan tornàrem a Benigànim per la carretera d'Albaida a Gandia, quan arribàrem a Beniatjar, doblàrem cap a la Pobla del Duc i arribàrem a casa amb els infants mig morts de son, dormint, cansats i fatigats. Si manllevem algunes de les penalitats i contratemps que hem esmentat, considerat globalment, fou un dia feliç, d'aquells que la memòria conserva de manera agradosa i que serveixen per apercebre's que els instants de felicitat estan ubicats en un context social, sovint enmig de petites o grans desgràcies que amb el pas del temps potser oblidarem per complet i només es recordarem de les palmeres, de l'hort de parets de pedra, del paisatge de la Mariola, de la cervesa fresca, de la paella i de les cares i la conversa d'amics a casa o a la plaça de Beneixama sobre les dificultats en l'educació dels infants, sempre envoltats de riscos i de possibilitats per construir un futur una mica millor i un món una mica menys sagnant. Cada dia, inevitablement, sóc més esceptic, quan s’està construint un món tan incert. No obstant, tot i que només siga com a expectativa, cal tenir algunes idees sobre la pau, la germanor, l’amistat, l’educació, els infants, la violència, les nacions, etc. que, per dissort, la realitat s’encarrega de frustrar o de complir amb la rotunditat inapel·lable del fets, que sempre s’imposen sense massa contemplacions ni arguments. A pesar de tot, aquell fou un dia agradable, feliç i bell.


Acabe de llegir un interessant article del professor de filosofia i amic, a pesar de no veure’l des fa molts anys, Josep Miquel Martínez Ferré, a partir d’un article de Pep Nebot, -una altra abraçada- sobre la deixadesa i llunyania d’Alcoi de la seua comarca i l’apropiació que fa, hàbilment, Villena dels pobles de l’Alcoià per augmentar els seus dominis demogràfics i polítics, a més de la queixa per la manca de sensibilitat cap al valencià d’aquesta ciutat d’arrels castellanes que al llarg de la història s’ha debatut entre Castella i València en funció dels interessos de l’Estat espanyol, i que s’incorporà definitivament al País Valencià el 1834, si no recorde malament, i que alguns dels seus habitants no acaben de sentir-se valencians perquè no accepten de grat la llengua històrica i pròpia de País Valencià. Pel contacte amb Els Verds de Villena, sé que hi ha gent a Villena de sectors socials d’esquerres i progressistes que no només entenen perfectament el valencià, sinò que el parlen amb fluïdesa, són de les persones més intel·ligents i dinàmiques d’aquesta població i se senten a gust sent valencianes perquè augmenten les seues competències socials i intel·lectuals en saber manegar-se amb altres llengües i contextos socials comunicatius. Per això, si els habitants d’aquests pobles valencianoparlants de l’Alcoià (El Camp de Mirra, Biar, Beneixama, Banyeres) van a continuar amb vincles administratius amb Villena, seria necessari, urgent i desitjable que el valencià s’incorporara a les escoles, als mitjans de comunicació, a l’institut i l’administració pública de Villena de manera plena, com a qualsevol altra part del País Valencià, i que la gent de Villena no tingués cap problema per entendre i parlar una llengua que oficialment és també la d’ells, com el castellà és, per imperatiu legal, també llengua oficial de la gent de pobles catalanoparlants. És molt senzill, dues llengües millor que una, tres millor que dues, quatre millor que tres... perquè les llengües amplien la visió del món i contribueixen a fer que les persones tinguen més capacitat de comprensió i comunicació. Una altra qüestió és que les lleis estan per a complir-se, no pot ser que s’aplique la llei de l’embús, “per a tu l’ample i per a mi el menut”. La cosa és que la gent de pobles catalanoparlants no tenen dret a estar exempts o a tenir exepcionalitats per tal de no aprendre el castellà, i l’han d’aprendre sense cap mena d’incompliment, i crec que és una sort aprendre dues o tres llengües alhora. En canvi, en molts pobles de zones castellanoparlants del País Valencià, Villena, Oriola, Utiel, Requena, posem per cas, hi ha molts casos on s’educa en la ignorància i se’ls condemna a no saber una de les dues llengües oficials, i molta gent després ens agredeix i intenta no deixar-nos viure en pau en valencià al nostre país. És un dels productes més ben aconseguits de les trifulques violentes del blaverisme per afeblir el “valencià” i de les polítiques anticatalanistes, antivalencianes i proespanyolistes del PP, que ha heretat els residus blavers i que per tots els mitjans intenta ampliar les escletxes per debilitar el català de València fins a fer-lo desaparèixer de la superfície de la Terra, com els clevills d’un desert que deixa de ser una terra fèrtil i és esborrada del món dels vius, sense cap petjada humana. Hi ha gent que té aquests “entreteniments” per aconseguir ser feliç, necessita amargar la vida als altres i tallar a bocins la llengua de les altres persones i pobles pel plaer cruel de veure com brolla la sang i llangueix fins als estertors de la mort, més evident cada dia. Què li hem de fer? El sadisme és present a la política lingüística de la Generalitat Valenciana d’una manera fefaent, omnipotent i amb una dedicació molt especial, només cal veure les estocades (amb agulles, tisores, espases, banderilles, decrets de deshomologació, prohibició de paraules, censura de llibres i d’escriptors catalans, castellanització de la TV blavenciana, acadèmies, consellers d’educació que van d’informàtics sense un mot en valencià al web, com denuncià Rafa Xambó en un dels seus articles, altres de professió forenses o soterradors que li posen l’anestèsia adient a la llengua per tal d’extirpar-la com un virus), que li donen canya, per Espanya, tots les dies a la llengua catalana de València fins que aconseguesquen tornar-la una despulla apestosa, inservible i immunda. Tanmateix, la crueltat no produeix cap bellesa, només d’uns instants interminables de desgràcia que s’eternitzen fins a convertir la vida en un lament. Totes les llengües del món són belles, la nostra també, i és encara més bella perquè ha sigut (i continua sent) marginada, fustigada perseguida fins a l’extermini, i fins ara hem ressistit. No sé quan de temps més.

Una altra possibilitat que em suggereix la conversa del meu amic Antoni Defez sobre la situació del Camp de Mirra, Beneixama, Biar etc. és la possibilitat de crear una subcomarca depenent de Banyeres de Mariola. Alcoi està molt lluny d’aquests pobles i Villena molt a prop, si l’Administració d’aquesta ciutat no està disposada a adaptar-se per atendre els ciutadans dels pobles de l’Alcoià que tenen vincles administratius amb Villena, una solució política adient seria la creació d’una nova comarca que tingués Banyeres de Mariola com el lloc adient per resoldre el problemes d’aquests pobles menuts de la Mariola. És qüestió d’obrir el debat i trobar la solució més adient, el que no pot ser és que no es tinguen en compte els drets lingüístics de les persones valencianoparlants que són tractades com a ciutadans de segona; el que no pot ser és que no hi haja una política territorial de comarcalització que garantesca els drets de totes les persones que viuen i treballen al País Valencià.

 Sal·lustià Herrero Gomar
salus_gomar@hotmail.com
Setembre del 2004