Ja tenim les eleccions Generals a la volta de gener i els partits polítics dia sí, dia també, ens bombardegen amb tota mena de propostes d'allò més sucoses. Algunes d'elles saben que no són viables però no passa res, en una campanya electoral tot està permés. Al cap i a la fi en passar uns mesos ningú se'n recordarà d'allò que ens van prometre.

La darrera enquesta del CIS (Centre d'Investigacions Sociològiques ) ens apunta que quasi hi ha un empat tècnic entre PP i PSOE. Els socialistes només li portarien 1,5 punts d'avantatge als populars. Aquests resultats tant ajustats preocupa força a aquests dos partits espanyolistes, que han convertit aquesta campanya electoral en una autèntica subhasta. En una subhasta a veure qui dóna més, qui fa una oferta més agosarada, qui és capaç de convéncer l'electorat, qui la diu més grossa, qui capta l'atenció del sectors d'indecisos que cada vegada és major. Així, si el president Zapatero promet extendre les ajudes per fill a 400.000 famílies, el líder del PP Mariano Rajoy promet 2,2 milions de lloc de treball. Si els populars diuen que reduiran l'IRPF un 16%, els socialistes volen crear 300.000 places d'educació infantil. Si la vicepresidenta del Govern, María Teresa Fernández de la Vega, els assegura als empresaris que el corredor mediterrani és una infraestructura prioritària per al Govern (quina casualitat ! ara se'n recorda la vicepresidenta, quan els socialistes van tindre un bon grapat d'anys per solucionar aquest tema. La manca d'un corredor ferroviari mediterrani li ha fet perdre al País Valencià milions i milions d'euros), el candidat del PP, Esteban González Pons, ens diu que si el programa dels populars no incloguera el transvasament de l'Ebre ell no seria candidat.

A més a més, i mentre aquesta subhasta va pujant de to, la Confederació Episcopal Espanyola (CEE) va fer públic un document amb la intenció de “ oferir als catòlics i a tots els qui desitgen escoltar-los, algunes consideracions que estimulem l'exercici responsable del vot” Aquest document d'una manera molt sibil•lina, com sempre fan els bisbes, és una vergonya per a l'església i apunta clarament a quin partit cal votar i a quin altre no, malgrat que el bisbe de Bilbao i president de la CEE, Ricardo Blázquez, declarava que “ l´Evangeli no s'identifica amb cap projecte polític”. En tractar-se de l'avortament, el divorci o els drets dels homosexuals, els bisbes tiren foc per la boca. Per a ells tots són pecadors que aniran directament a l'infern, un infern que com ens va recordar fa unes setmanes el mateix Papa Benet XVI se'n parla poc darrerament, però que “ existeix i és etern”. Ui, quina por!!

Fet i fet, però mentre aquesta subhasta continuarà tota la campanya electoral, i socialistes i populars afilaran les seues propostes, val a dir que ambdós partits han aconseguit polaritzar tota la campanya al seu voltant. I aquest bipartidisme no és positiu per als valencians i valencianes. Els gallecs, els bascos, els catalans, els aragonesos, els canaris, tots ells tenen els seus partits que a Madrid intenten defensar els seus interessos, Però, i a nosaltres ? Qui defensarà els nostres interessos? El president Zapatero en un dels seus mítins va dir que “ Espanya mereix una altra dreta” i que “ la radicalitat de Rajoy l'inhabilita per governar l'Espanya plural”.Segurament té raó, doncs al llarg d'aquesta legislatura ja hem pogut comprovar com se les gasten els Rajoy-Acebes-Zaplana, sota la mirada atenta del líder espiritual i ideològic senyor Aznar. Però de la mateixa manera que ell demana una altra dreta per a Espanya, els valencians i valencianes també demanem uns partits polítics valencians, de casa nostra, que defensen els interessos del País valencià. Un país que econòmicament està molt lluny de ser el Levante feliz: som la quarta autonomia amb major dèficit fiscal (-228 milions d'euros en el període 1991-2005); la tercera amb més persones en renda baixa (84,5% pobres per cada ric); la Generalitat té un endeutament galopant i som l'autonomia que més diners deu als laboratoris farmacèutics (590 milions d'euros).A nivell laboral els resultats són també força significatius. Cada treballador valencià rep de la Seguretat Social 427 euros menys del que cotitza i el 48,5% no està qualificat. El tancament d'empreses valencianes al llarg del 2007 va ser de 1.598, un 50,3% més que el darrer anys. Aquesta situació en precari fa que el 43% de les famílies valencianes no puga eixir ni tant sols una setmana de vacancers a l'any. En investigació som la setena autonomia en despesa de projectes d'I+D en relació al PIB.Medioambientalment som la quarta amb més residus perillosos i la primera amb més llars afectades per contaminació acústica, sense parlar de la destrucció del territori per l'especulació urbanística.A més a més els nostres jubilats cobren una pensió mitjana de 620,16 euros al mes, 145 menys que la mitjana estatal.Però si econòmicament va com va, a nivell cultural si que som el Levante feliz: el 12,8% de la població valenciana és analfabeta o no te estudis; el 55% dels valencians no van a cap tipus d'esdeveniment cultural en tot l'any; el 40% dels estudiants d'ESO no continuen cap estudi més; el 57% dels valencians no ha llegit cap llibre en el darrer any I l’index de lectura en valencià és d’un vergonyós 3,6%.Tot açò, i molt més, no ens ha de sorprendre si tenim en compte que la despesa educativa valenciana sobre el PIB (3.555,5 euros) no arriba a la mitjana estatal (3.946 euros). Això sí, la “caixa tonta” ens té bocabadats i som la tercera autonomia més addicta a la televisió. Tot açò, i molt més, és l'herència que ens han deixat. De socialistes i populars ja en tenim prou. Ara ens cal que els valencians també tinguem els nostres representants a Madrid, doncs a hores d'ara ja no hi ha ningú que es crega que el PSPV o el PPCV tinguen veu pròpia al Congrés i al Senat.

Alcoi, 17 de febrer del 2008