Enguany els valencians i valencianes tenim un fet històric molt important que commemorar. Seria millor celebrar victòries però, en aquest cas i malauradament, els valencians hem de commemorar una derrota que canvià el curs del nostre poble. El 25 d'abril farà 300 anys d'aquella Batalla d'Almansa, i encara avui per a molts valencians i valencianes aquell “mal d'Almansa” encara avui ens alcança.

Del fet històric se n'ha parlat abastament, però segurament no tant de les conseqüències. La pregunta que ens hauríem de fer és què ha sigut d'aquell Regne de València tant hostil a les pretensions dels borbons, de lleialtat dubtosa com digueren els guanyador. Tant dubtosa que no s'ho pensaren dues vegades en cremar ciutats senceres com ara Xàtiva, Vila-real i Quart de Poblet, tot perquè no en quedés ni rastre d'aquells pobles i ciutats que es mantingueren fidels a l'arxiduc Carles, com els alcoians que , emmurallats a l'interior de la vila, hagueren de patir el setge i bombardeig de les tropes borbòniques.Els valencians érem de lleialtat tant dubtosa que calia perseguir, empresonar, afusellar i exiliar els líders més populars perquè no es tornaren a sublevar. Calia esborrar, “por justo derecho de conquista” , tot un sistema judicial, administratiu i polític valencià, per una altre de castellà controlat i administrat per funcionaris de Castella.

Segurament és massa agosarat imaginar què haguera passat si en lloc de guanyar Felip V ho hagués fet l'arxiduc Carles d'Àustria, però és ben conegut que així com França representava l'imperialisme uniformador, centralitzant i absolutista, Àustria significava l'imperialisme parlamentari, confederal, demòcrata i autonomista. Així doncs, per a un territori com el Regne de València, que pertanyia a la confederació Catalano-aragonesa, és evident que de totes totes li interessava defendre els interessos austracistes. Si hagués guanyat Carles, els nostres furs i les nostres institucions s'hagueren mantés i és lògic imaginar que en aquests tres-cents anys aquestes institucions haurien evolucionat. En canvi, amb els Decrets de Nova Planta el Regne de València, i la resta de territoris de la Corona d'Aragó, va experimentar un retrocés en autogovern i en pèrdua d'identitat. És curiós que hàgem hagut d'esperar quasi tres-cents anys per recuperar una petita part d'allò que ens van arrabassar per la força de les armes. L'Espanya de les autonomies que estableix la Constitució de 1978 és només una aproximació al sistema confederal que tenia la Corona d'Aragó a principi del segle XVIII. El dret civil valencià, els furs, el sistema econòmic , així com les institucions comunes de la Corona d'Aragó eren d'una modernitat indiscutible, cosa que no passava amb la Corona de Castella.

El Regne de València, com la resta de territoris de la Corona d'Aragó, patí la ràbia i la ira del vencedor, materialitzada en els coneguts Decrets de Nova Planta: “…es mi deseo de reducir todos mis Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales gobernándose igualmente todos por la leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo”.Com veiem, aquesta dèria i obsessió de voler-ho sotmetre tot al control i domini de Castella ha estat el fil conductor dels posteriors reis, reines, dictadors i presidents que ens han governat al llarg d'aquests tres-cents anys.Els borbons, tant a França com a Espanya, en nom de la uniformitat han reprimit pobles, han frustrat aspiracions nacionals i han perseguit políticament un fum de llengües. Però, malgrat aquests tres segles encara hi som ací. És veritat que molt afeblits, molt castellanitzats i amb una identitat perplexa, com escriuria l'escriptor Josep Vicent Marqués. Un recent estudi sobre identitat i autonomies, presentat per la Fundació de les Caixes d'Estalvi ( Funcas) , ens aporta unes dades esfereïdores. Fins i tot la Rioja, Extremadura, Cantàbria, Astúries, Andalusia, Galícia…, tenen més sentiment nacionalista que el País Valencià. Els valencians estem al capdavant de les autonomies que més se senten espanyoles: un 34% de valencians i valencianes només se senten espanyols i un 9% només valencians.I és que la millor manera d'assimilar i esborrar una nació és amagar-li la seua història i prohibir i perseguir la seua llengua. De la nostra història durant molts anys hem sigut uns grans ignorants ( ara comencen a reixir!!). Pel que fa a la llengua està en una situació d'alerta permanent. És veritat que ara hi ha més escriptors que mai, es publiquen més llibres que mai, hi ha més gent que la sap llegir i escriure.,…., però també és veritat que cada vegada hi ha menys gent que la parla i els mecanismes de castellanització són cada vegada més sofisticats. De vegades són difícils de detectar, però no hi ha cap dubte que hi són, com aquelles instruccions secretes que el Consejo de Castilla feia arribar als corregidors i que deien: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”

Els valencians, malauradament, en aquests tres-cents anys hem passat de ser de lleialtat dubtosa a capdavanters en ofrenar noves glòries, tot i difuminant-nos en l'estat de les autonomies, perdent de mica en mica la nostra personalitat i identitat.No és estranys si tenim en compte que l'objectiu era, i és, “reducirnos” a les lleis de Castella, però malgrat tot encara estem ací, tossudament alçats, com diria Lluís Llach.

 Vicent Luna i Sirera
vluna@mesvilaweb.cat

Alcoi -L'Alcoià- 13 d'abril del 2007