 |
|
 |
|
|
||
|
Recull a càrrec d’en R.Colom “La nació erigida com a principal fet identitari es combina, i ensems competeix, amb la religió. S’hi combina sobretot en molts pobles arcaics i tradicionals (com el jueu) on la nació, a més d’un sentit ètnico-cultural té un sentit simbòlic vinculat a una geografia i una història sagrades (o bé mítiques), que principalment es refereixen a realitats espirituals de caire transcendent (és coneguda per altra banda la tradicional vinculació de la nació a les divinitats políades, als genii loci –o als àngels, en el cas del judeo-cristianisme–). En el context del pensament antic, la idea de nació fa de pont entre l’un i l’altre món. En canvi, a la modernitat (des de la Il•lustració setcentista), la nació no s’integra dins la religió, sinó que tendeix a substituir-la, com la nova forma identitària inculcada a tots els ciutadans. Això significa que, en termes generals, en els pobles arcaics i les civilitzacions tradicionals les identitats són de tipus religiós (més o menys relligades a una veritable transcendència), i, en les societats modernes (eixides de la revolució), les identitats tendeixen a ser nacionals” (“Set apotegmes sobre la nació”, de Josep Olives Puig, Professor titular de Pensament Polític i Social a la Universitat Internacional de Catalunya). “A la part de Llevant, místic exemple com la flor gegant floreix un temple meravellat d’haver nascut ací, entremig d'una gent tan sorruda i dolenta, que se’n riu i flestona i es baralla i s’esventa Contra tot allò humà i diví . Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera, el temple (tant se val!) s’alça i prospera esperant uns fidels que han de venir” (Joan Maragall, 1860–1911, escriptor catalanista i cristià barceloní). CONCEPTES. “L’Estat és un ens polític, artificial, voluntari; la Pàtria és una comunitat històrica, natural, necessària. El primer és obra dels homes, el segon és fruit de les lleis a què Déu ha subjectat la vida de les generacions humanes” (1894, Enric Prat de la Riba i Sarrà, 1879-1917, polític catalanista, President de la Mancomunitat). “Si hom em preguntava quin lloc m’estimava més jo no sabia contestar, perquè tot allò, la vila i el camp i les muntanyes i la mar era una part del meu ésser” (“Matèria de Bretanya”, 1975, Carmelina Sànchez-Cutillas, *1927, escriptora madrilenyo-valenciana). “La Nació és una comunitat. I és en aquesta comunitat on la família comença la seva tasca mitjançant la llengua, que permet a l’home en formació d’esdevenir membre de la comunitat (...) Sóc fill d’una nació els veïns de la qual l’han damnada a mort repetidament, però que ha sobreviscut i ha restat fidel a si mateixa (...) Jo us dic: per tots els mitjans de què disposeu, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. No permeteu mai que (...) sia la rapinya de cap interès polític o econòmic. No permeteu que s’esdevingui víctima de totalitarismes, imperialismes o hegemonies, per a les quals l’home sols compta com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seva pròpia existència humana. ¿No és cert que hi ha, si mirem el mapa d’Europa (...), nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica que prové de llur cultura, però que ensems estan privades de llur plena sobirania? Aquesta sobirania existent (...) ha de ser el criteri fonamental per a enfocar un problema important de la humanitat d’avui: el dels mitjans de comunicació social. No poden ser mitjans de dominació sobre els altres (...). Han de respectar la cultura de la Nació i la seva història” (Joan Pau II, nacionalista polonès qui es nega, per pactes amb Madrid a canvi de subvencions a l’Església Catòlica, a parlar català i que nega a Catalunya allò mateix que ha reclamat per a Polònia). “Estimar la Pàtria és amor primer, i després de Déu és l’amor darrer i si és crucifixat i vertader ja són un sol Amor, ja no en són dos” (P L. Castellani, poeta argentí, dedicat als morts del conflicte de les Malvines). Cristianisme lliure explicat a catalanistes: http://wave.prohosting.com/~fortesa/ Una avominació religiosa: El Dictador sota pali com si fos sagrat. L’anti-església de la discriminació, la intolerància i el genocidi. EL NACIONALISME D’ESTAT: EL CAS ESPANYOL. "El mundo se divide en dos: españoles e infieles” (Espanyol d'Ofici)" (Deduït per Frank Dubé, independentista i actor barceloní). “Exactament com la religió que demana la meva submissió al projecte transcendent de guanyar-me el cel. Aquell nacionalisme del qual parlem, necessita la desaparició de l’individu, de la diversitat, per a la creació unificadora de l'Estat” (Pep Castells). “La idea religiosa fou l'aglutinant, com tracta d'ésser-ho ara el futbol quan una selecció espanyola juga contra un equip estranger. Aquesta mateixa idea animà més tard la resistència antinapoleònica i abrandà el foc d'un segle i mig de guerres civils, amb l'apoteosi escandalosa de la "Cruzada de Franco". A Espanya sempre hom ha fet de Déu un bel•ligerant qualificat. Darrerament, però, amb el refredament religiós general, la defensa de la fe ja té més de recurs polític que de convicció sincera. Avui l'enemic ja no és l'heretge, l'ateu o el comunista; l'enemic, com sempre, és el diferent. I aquest avui a Espanya som nosaltres -catalans, bascos, gallecs-, tots els qui no parlen "cristiano". Ningú no negarà que l'aglutinant més eficaç de les diverses i contradictòries forces franquistes en la guerra civil passada fou el fantasma de l'antiseparatisme” (“Política Catalana”, de Mossèn Josep Armengou i Feliu, Berga 1910-1976, eclesiàstic i escriptor catalanista). “El nom i el mite d'Espanya han estat instrumentalitzats com a fórmula alienadora de les masses populars. I, generalment, les multituds obreres s'ho han empassat. I ja veiem què els ha donat Espanya. Els han posat Espanya com a realitat suprema, com a finalitat ideal. I Espanya, al llarg de guerres religioses, d'inacabables guerres civils i de repressió constant, s'ha cobrat un greu tribut de vides” (“Espanya”, de Mossèn Josep Armengou i Feliu, Berga 1910-1976, eclesiàstic i escriptor catalanista). http://www.unitat.org/llibres/armengou.pdf http://www.unitat.org/llibres/armengou.html “L’obediència cega a una bandera, nació o ideologia és digna de ser avorrida i extremadament diabòlica” (Gordon Matthew Summoner Sting, cantant anglès, nat 1951, creador de “The Police”). “Al segle XIII l´església catòlica va organitzar una croada contra Catalunya, nació catòlica, fent servir carn de canó francesa. Per sort, els agressors se´n va fer estella i foren batuts al Coll de Panissars i a la badia de Roses, car Catalunya llavors era una potència militar. L´excusa oficial era que Catalunya tenia molta indulgència amb l´heretgia càtar, i es mereixia ser esborrada del mapa com a nació constituïda independent. Castella (més tard Espanya) i França, se l´havien de repartir. El motiu veritable era que el Vaticà va fer-se seva la geopolítica castellana de Domingo de Guzman, el gran inquisidor, martell d´heretges. El pla geopolític de Castella, adoptat per l´església catòlica romana, tenia previst que a l´Europa sud-occidental només hi havia espai per a dos estats independents catòlics: Castella (més tard Espanya) i França. Que cap català catòlic no s´enganyi. La complicitat político-religiosa entre el nacionalisme espanyol i Roma és sòlida, operacional i perenne. Hi ha el món guiat pel jacobinisme que és l´obsessió de controlar-ho tot a través de l´estat i és el model d´Espanya i França. Volen ser omnipresents i omnipotents” (Apèndix, de Jordi Romaguera, L’Hospitalet). “El nacionalisme fa nosa a l’Estat modern, que cerca la manera d’aterrar-lo tant com pot. Tenim dins Espanya les grans nacions formades per les que foren en el passat glorioses nacions amb vida pròpia, amb llengua peculiar alguna d’aquelles, totes amb història, tradicions i lleis en formitat amb el seu temperament, semblava natural que es conservessin entitats tan notòries i amb tanta raó d’ésser: mes convenia destruir tot l’antic i Galícia, Catalunya, Aragó, etc. deixaren d’existir legalment. La divisió d’Espanya en 49 províncies fou com una sentència de mort civil per a aqueixos reialmes sacrificats no a la unitat nacional, que ja de segles eixistia, sinó al rencor sectari contra tot l’antic, a la supèrbia d’una trivial i falsíssima ciència que volia fer la nació a la mida del seu gust. Tenim, emperò, aquestes nacions dos elements principalment que no és fàcil matar, el dret civil i la llengua; i la persecució legal que avui dia veiem tot sovint dirigida contra la religió de la nostra ànima amb una constància sense igual, ha treballat també per fer perdre aquells dos fonaments de la nostra vida social” (1892, “La tradició catalana”, p. 91, ratlles 5-23, del Bisbe Josep Torras i Bages, 1846-1916, fundador del catalanisme modern). “(Si bandeja la llengua materna per l’oficial) “un rector deixaria d’ésser un pare per a ésser un empleat. L’oficialisme civil faria perdre l’oficialisme diví, en parlar igual que els policies i els caps d’estació...S’ha fet moltes vegades obra d’antipentecostès...el cristianisme no es dirigeix als Estats, sinó a les nacions...Extirpar la veu catalana és un crim contra la glòria del cel” (Dr. Carles Cardó, acte de la Lliga Espiritual de la marededéu de Montserrat, 1919). La brutal i desvergonyia emissora episcopal ultraespanyolista que fa crides racistes a l’odi. EL NACIONALISME D’ESTAT: EN GENERAL I D’ALTRES ESTATS. “Quan els blancs vingueren a l’Àfrica, teníem la terra i ells la Bíblia. Ens ensenyaren a resar, ulls clucs: quan els vam obrir, els blancs tenien la terra i nosaltres la Bíblia” (Jomo Kenyatta, 1892-1978, primer President de Kènia). “-No tinguis por, Daniel: des del primer dia que et vas proposar de comprendre i d'humiliar-te davant el teu Déu, ell va escoltar la teva pregària, i per això jo he vingut. L'àngel protector del regne de Pèrsia m'ho ha impedit durant vint-i-un dies, però Miquel, un dels àngels principals, ha vingut a ajudar-me. Jo estava retingut prop dels reis de Pèrsia, però ara he vingut per fer-te comprendre allò que succeirà al teu poble els darrers dies, perquè encara hi ha una visió referent a aquells dies” (Daniel 10:12-14, parla d’un dimoni que defensa l’Imperi persa contra les ànsies d’alliberament de les nacions conquerides, s. VI a. de C.). “Quan el cristianisme s’esdevé eina del nacionalisme, queda ferit dins el cor i es torna eixorc” (Joan Pau II, Papa integrista, nacionalista polonès i valedor de la Jerarquia catòlica espanyola que jura aparentment de manera voluntària –l’Estat els paga- la bandera espanyola per demostrar submissió a la caverna madrilenya). “Cal afirmar, de la manera més explícita, que una acció adreçada a reprimir i a sufocar la vitalitat i el desplegament d'aquestes minories és una greu violació de la justícia; i ho és molt més, si va dirigida a fer-les desaparèixer” “Respon, en canvi, a una exigència de justícia que els poders públics aporten la seua contribució a promoure el desplegament humà de les minories amb mesures eficaces a favor de la seva llengua, de la seua cultura, dels seus costums, dels seus recursos i de les seues iniciatives econòmiques” (Encíclica "Pacem in terris", d’Angelo Giuseppe Roncalli, Joan XXIII, papa oberturista durant 1958-1963, que permeté la Bíblia en llengües vulgars als laics i unes altres novetats). “L’amor per la tradició mai no ha debilitat una nació, en efecte ha reforçat nacions en la seva hora de risc” (Winston Churchill, 1874-1965, estadista conservador i imperialista, militar, maçó i assagista anglès). “Com que la nació és el substitut més fàcil i habitual de la identitat religiosa, existeix la tendència a barrejar religió i nacionalisme, en dos sentits principals. Primer, quan la nació (els seus valors culturals, lingüístics i econòmics) és convertida en el valor suprem de la ciutadania i la forma identitària principal. Trobem exemples d’això en els nacionalismes totalitaris, els nacional-socialismes laïcistes, el sionisme, i moltes tendències latents a les ideologies imperialistes i nacionalistes contemporànies. En segon lloc, podem observar també com en el procés de modernització la religió mateixa (en el seu aparell burocràtic i les seves formes institucionals) tendeix a confondre la població inculcant a la força el que es podria anomenar un sistema de coacció basat en el materialisme espiritual. Aquest és el cas de tots els fonamentalismes d’Orient i Occident que utilitzen (més o menys inconscientment) la religió com un mitjà de mobilització de masses i construcció d’una identitat nacional” (“Set apotegmes sobre la nació”, de Josep Olives Puig, professor titular de Pensament Polític i Social a la Universitat Internacional de Catalunya). “Tenim prou religió per a fer-nos odiar; però ens en falta encara per a fer que ens estimem” (Jonathan Swift, 1667-1745, escriptor i periodista irlandès). Catòlics amb el nazisme: http://www.herenciacristiana.com/christianhorror/nazis.html http://www.angelfire.com/ca6/filosofo/natives.html “El fanatisme és una embriaguesa religiosa o irreligiosa; però una embriaguesa ombrívola, maligna, furiosa” (Joseph Joubert, 1754-1824, agut escriptor cristià francés). SEPARACIÓ RELIGIÓ-ESTAT I LAÏCISME. “L’Estat francès no és pas exactament un Estat laïc, tal com pretèn. Simplement va substituir el confessionalisme integrista catòlic pel confessionalisme integrista estatista, el fals déu del qual es diu la République Française indivisible” (Autocitació). “El propòsit de separar entre Església i Estat és el de mantenir lluny per sempre d'aquestes costes els continus enfrontaments que han banyat de sang el terra d’Europa durant segles” (James Madison, 1803, 4t President dels EEUU). PROCÈS HISTÒRIC FE-NACIÓ. “L’Orfeu català fou Crist” (“La tradició catalana”, cap. II, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, bisbe cofundador del catalanisme modern). “Tot partint de la mutació de les societats primitives en les civilitzacions, hem trobat que rau a la transició d'una condició estàtica devers una activitat dinàmica, i trobarem que la mateixa fòrmula és valida per al naixement de civilitzacions, mitjançant les succesions de proletariats (=dissidents i grups socials dominats amb tendència a la creació d'una nova societat alternativa) interns (a la civilització o Estat) que se separen de les minories dominants que són, per definició, estàtiques: dir que la minoria creadora d'una civilització en creixença ha degenerat o s'ha atrofiat, i ha esdevingut una minoria dominant d'una civilització en desintegració, és com dir s'ha deturat. Front a tal aturada, la secessió d'un proletariat constitueix una represa dinàmica” “Hi ha, doncs, una successió històrica que podem disposar així: ler.) Societats primitives (paleolític, neolític). 2on.) Civilitzacions de primera generació (egípcia, sumèria). 3er) Civilitzacions de segona generació (hel•lenisme). 4rt.) Esglésies universals (cristianisme, budisme, islamisme). 5è) Civilitzacions de tercera generació (occidental, xinesa...) Deixeu-nos ara considerar la possibilitat que les esglésies universals sien les protagonistes i que enfoquem i interpretem la història de les civilitzacions no pas des del punt de vista de llur propi destí, sinó de l'efecte que exerceixen en la història de les religions. La idea pot semblar nova i paradoxal, però, al capdavall, aquest és el mètode d'enfilar la història basat en la col•lecció de llibres que anomenem la Bíblia (... ) trobarem la resposta en la veritat que la religió és una activitat espiritual i que el progrés espiritual és trobat subjecte a una llei proclamada per Esquil en un parell de mots: pathei máthos, aprenem a través del patiment... En aquesta perspectiva hom podria considerar el cristianisme com el punt reeixit d'un procès espiritual que no sols, sobrevisqué successives catàstrofes seculars, ans n'extragué la seva inspiració acumulada” (Estudi de la Història, Arnold J. Toynbee, 1889-1975, historiador anglés amb destacats deixebles catalans). “És menester advertir que, quan els homes, essencialment socials, romputs tots els vincles que els entrelliguen, envilits, dispersos, sense recursos ni esperances, naufraguen, per dir-ho així, en la immensitat d’un oceà de desgràcies, llavors, per una mena d’impuls natural, recorren, com a la darrera i única taula, a l’ajut de poders sobrenaturals; s’adrecen i es concentren en la religió, idea sobre manera dolça a tots els desventurats, als ulls dels quals torna a brillar una esperança i aquesta ho promet tot en la pèrdua de tot, car és gran com la mateixa divinitat. Per ço la religió, el sentiment de la qual precedeix el desplegament de tots els mitjans i institucions socials, es troba sempre al davant dels pobles naixents o que ressusciten de llur anorreament. I aquesta disposició saludable, que al començ de les nacions converteix en filles de la religió totes les cultures i tots els vincles socials...Els pobles, per tant, sotraguejats i oprimits...recorregueren als braços auxiliadors d’aquella religió en la qual havien conegut ja tanta dignitat en l’ordre de les coses espirituals, i aleshores per primera vegada li demanaren també un auxili humà” (Antonio Rosmini, 1797-1855, sacerdot catòlic liberal i patriota italià, a “Les Cinc plagues de la Santa Església”). “La nació considera l’home essencialment vinculat a la terra, i la religió ens ensenya a concebre’l ontològicament arrelat al cel, en l'invisible, en la dimensió interior, en el «més enllà». La tensió entre ambdues concepcions està subjacent a la història de l’home, però sobretot es fa palesa en el traumàtic procés de modernització dels pobles, quan la visió nacional tendeix a prevaler de manera exclusiva. En tot cas, la paraula «nació» conté la idea de naixement; tota persona neix culturalment en un poble, una ètnia, una llengua, una mentalitat, àdhuc un territori, però no hi cap religió ni cap filosofia fonamental de la humanitat que afirmi que aquest és el veritable naixement de l’home. Totes les religions –començant pel mateix judaisme ortodox, ben contrari al sionisme– ens ensenyen que l’home és un ésser errant a la terra, un autèntic estranger que hi està de passada, visitant-la per un breu temps. Al contrari, quan la nació esdevé la identitat principal, llavors l’home cau en la il•lusió de posseir realment la terra i de buscar la felicitat en aquesta possessió; la nació queda fixada en el territori, que és el gran contenidor de totes les riqueses materials; i es genera el nacionalisme, que és la passió per conservar, defensar i fer créixer la nació, com la clau de la felicitat individual i col•lectiva” (“Set apotegmes sobre la nació”, de Josep Olives Puig, Professor titular de Pensament Polític i Social a la Universitat Internacional de Catalunya). “Qualsevol nació que vulgui assegurar la seva durada i demostrar el seu dret a l’existència ha de descansar damunt una base religiosa” (Otto von Bismarck-Schönhausen, 1815-1898, el Canceller de Ferro, artífex de la unitat i independència de la nació alemanya). “-Senyor, si tots els reis cristians fossin tan cavallers com vós i tinguessin tals vassalls, no hi hauria moro al món” (Na Festa al rei d’Aragó, a “Curial e Güelfa”, anònim català de cavalleria escrit cap a 1435-1456). “I el jou es podrirà a causa de la unció” (espiritual) (Isaïes10:27, profeta major, predicà cap a 740-680 a. C.). “Déu no té pàtria, però viu en la sinceritat. És d'on surten les pàtries que volen renàixer” “L'anticlericalisme té raons justes, però sovint és rabiüt, encegat i indiscriminat: destructor, i, per tant, injust. I qui s'encega, no té eines de precisió, mentre que un procès d'independència requereix armes d'altíssima precisió (una revolta trencavidres o semblant no pas). Sempre defensaré que aquestes armes, com a metodologia, vénen molt ben expressades al text bíblic, amb estudis especialitzats, sí, però també un munt de coses les copses si vols a primera vista. Que a les esglésies hi hagin hipòcrites, carques o el que vulgueu, fins i tot psicòpates religiosos de perill, d'acord. I també ateus que hi fan carrera, no ho dubteu. Però sempre cal dir a tots els independentistes: deixeu-vos de rabietes d'acnè jovenil i comproveu la Història i la macrosociologia: llavors comprendreu què és el cristianisme i què ha donat al món i copsareu que sense ser justs i respectuosos amb el text (no dic pas amb els bandarres "religiosos" que realment sien uns bandarres) no teniu res a fer. Estarem, com sempre, encallats amb discusions bizantines, qüestions de noms babèlics, enemistats personalistes, utopies de boira i fum, disgregacions entre grupuscles gasosos, etc. Ja ho heu vist. Encara en voleu més? Doncs no ho dubteu, qui en vulgui, en tindrà. Continuarem essent els "catalinos" progres dels quals tothom se'n riu i que produïm autoodi entre els catalanets més normalets” “Els jueus és el cas més extraordinari no sols de longevitat (3500 anys) sinó de supervivència no sols sens Estat propi (2000 anys), sinó a més dispersats i perseguits. I fins i tot han ressuscitat una llengua pràcticament morta, l'hebreu. I això perquè no sols són una nació, una raça i una llengua sinó també una religió, i no pas qualsevol. Evidència de la força de la religió per a tots aquells que no es plantegen el tema. Mentre els independentistes catalans no sien creients no farem res: vuits i nous i cartes que no lliguen. Ho hem vist durant cent anys i podem seguir així indefinidament. Jo no dic que l'Estat català hagi de ser ni confessional ni res, sóc partidari de la separació Estat-Església, però està arxidemostrat històricament, en líders, en civilitzacions, decadències, imperis, etc. que sense argamassa religiosa no hi ha res: tots els dimonis hi passen. I si no teniu fe, informeu-vos-en, estudieu i moveu l'ànima interior, que és l'energia humana més potent i que teniu miserablement desaprofitada” (Autocitacions) LA FE COM A FORÇA D’ALLIBERAMENT NACIONAL: COM?: “Les guerres independentistes balcàniques del s. XIX tingueren origen en indígenes passats a l'Islam i després repenedits. Es lliuraven a les autoritats d'ocupació otomanes (en pla martiri noviolent per motius de consciència) que els acusaven d'"apòstates" i els mataven: en mataren un fum a Grècia, Bulgària, etc. durant el s. XIX. Això provocà la revolta que acabà en independència” “Religiositat i etnocentrisme van estretament relacionats (veieu els bascs o els castellans vells), així como colonització i manca de religiositat (típic del Mediterrani: catalans, andalusos...)” (Autocitació). “La arreligiositat es només un component del paquet liberal que hem "comprat". Durant els anys del franquisme, el principal reducte del catalanisme no era Comisiones Obreras com ara ens volen fer creure, sino l'Església catalana, que era força mes patriòtica i valenta a la Dictadura que no pas ara, i moltes organitzacions que en depenien, com la dels minyons escoltes, els xirucaires dels que tant se’n riuen els progres espanyols. Tots els líders catalanistes més destacats van sortir d'aqui, no pas del forums liberals ni dels marxistes” (Fera Ferotge, fòrums). “Si en aparença prenc part en política, això es deu exclusivament al fet que en l'actualitat la política ens envolta igual que l'abraçada d'una serp de la qual no podem desprendre'ns-en per molt que ho intentem. Per tant, desig lluitar amb la serp” “Comprenc que les nacions, igual que els individus, només poden formar-se per mitjà de l'agonia de la Creu i no d'altra manera” “Una nació capaç de sacrificis sense límit és capaç d’enlairar-se fins a altures il•limitades. Com més pur sia el sacrifici, més veloç el progrès” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi). “Siem valents i forts per amor al nostre poble i per amor al nostre Déu. I que Jahvè faci el que li sembli bé” (2ª Samuel 10:12, llibre bíblic escrit per aquest jutge-profeta, amb Natan i Gad, ca. 1040-1020 a. C.). “¿O bé ets el creient on la bondat troba un fonament per la millora de tota la nació, i dins la teva ànima hi ha una escala de perfecció que duu devers l’Esperit Sant? D’ésser així ets com un lliri al verger de la veritat, i tant se val si el teu flaire es perd entre els homes o s’escampa per l’aire, on romandrà eternament” (Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanés emigrat als Estat Units). “La Saviesa no va abandonar el just que havia estat venut com a esclau i el preservà del pecat. Baixà amb ell al calabós, però no va permetre que es quedàs empresonat, sinó que li va procurar el ceptre reial i l'autoritat sobre els mateixos que l'oprimien. Així demostrà la falsedat dels seus calumniadors i li va donar una glòria eterna” (Saviesa 10:13-14, llibre deuterocanònic de la Bíblia escrit en grec, potser del rei Salomó, probablement recopilat a Egipte cap al 200 a. C.). Cristianisme i nacions oprimides: http://www.altisimo.net/ovejas/sp/ INGENUÏTATS DE LA GENT: -ETNOCENTRISME, “SOM ELS MILLORS”. “Cada poble té la ingènua convicció de ser la millor ocurrència de Déu” (Theodor Heuss, 1884-1963, polític demòcrata alemany). “Déu nos do ser catalans, gent de bella anomenada...” (Josep Carner i Puig-Oriol, 1884-1970, escriptor barceloní). -SUPOSTA INCOMPATIBILITAT ENTRE POLÍTICA I RELIGIÓ. “La Politicofòbia no és calvinista, no és cristiana, no és ètica” (Abraham Kuyper, 1869, 1837-1920, teòleg i polític calvinista neerlandès, segons “Abraham Kuyper a Biography”, Fank Vanden Berg, Paideia Press, 1978, p. 48). “No crec pas que la llei espiritual s’expressi en un camp particular. Al contrari, consider que es manifesta sols a través de les activitats quotidianes. Així afecta el camp polític i el social” “Per veure cara a cara l’esperit de a veritat universal que tot ho penetra, hem de ser capaços d’estimar la més vil criatura com a nosaltres mateixos...Puc afirmar sens el menor dubte, i malgrat això amb total humilitat, que els qui diuen que la religió no té cap relació amb la política, no saben què vol dir re-ligió” (Mohandas Karamchand Mahatma Gandhi, 1869-1948, advocat de pobres, activista noviolent de l’Índia i el major independentista de la història). DIRIGENTS CREIENTS PER LA LLIBERTAT NACIONAL: CAPS I PERSONATGES CATALANS: Gaudí, cristià i independentista: http://www.e-cristians.net/gaudi/interactiva.htm http://www.racocatala.com/cat1714/antonigaudi.htm La Sagrada Família d’en Gaudí, la seva obra cimera, en forma de les 4 barres de la senyera, símbol de les 4 lletres hebrees de J H W H (=Jahvè: Jo sóc el qui Existeix). “Sense la independència no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada” (Antoni Gaudí i Cornet, 1852-1926, geni de l’arquitectura mundial, cristià i indepenendista català). “...quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall e endreçam-nos vers Orient e ploram de nostres ulls e besam la terra per la gran mercè que Déu nos havia feita” (Crònica de Jaume I, després de la rendició de la ciutat de València, 9 d'octubre de 1238). “Totes les coses del món són moridores i es perden, i solament l’amor de Déu queda. I jo Jaume el rei, coneixent que aquesta és la veritat, i les altres mentida, volguí girar als manaments del Nostre Senyor el meu pensament i obres i deixar les vanes glòries del món per aconseguir el seu Regne” (Jaume I el Conqueridor, 1208-1276, rei i creador dels Països Catalans). “El ver cristianisme d'on surten les grans coses és així: generós. Com Llull, com Muntaner, com Torras i Bages, com Gaudí, com Vidal i Barraquer, com Xirinacs...fins i tot com en Gamper, en Pujol (de jove)...Naturalment que també hi ha molt cristianisme sociològic, de conveniència, potser la majoria. Però convé adonar-se molt bé de qui és un fanàtic integrista (com per ex. Vicent Ferrer, un home d'Estat, altrament) de qui és de vena místicocreativa (Llull, Gaudí...) o quin "cristià" ho és sols per conveniència social. Tanmateix, repasseu noms de cristians, agnòstics i ateus al llarg de la Història de Catalunya i sens dubte que les coses quedaran suficientment clares. Macià era creient -duia molt bé les relacions amb les esglésies-, Companys maçó com prou dirigents del s. XIX i principis del XX -si bé de catòlics nominals n'hi havien més-, Durruti i Comorena supòs que ateus” (Autocitació). “En defensa de la Sancta Fè Catholica y la República si estan en gràcia de Déu” (Clergue català planteja gairebé com a una guerra santa les lleves de la Generalitat contra la invasió hispànica de la tardor del 1640 i promet la vida eterna a qui mori per la pàtria contra els soldaders del rei que profanen també esglésies). “(De Barcelona havien eixit 1000 ó 1500) mosqueters en la seva majoria frares ben armats” “Los ecclesiastichs y religiosos de Barecelona acuden per son torn a las murallas y portals per ser esta natural defensa y declarat per theolechs gravissims que la guerra es justa, y aixi ab amorós affecte de sa amada Patria, acudian des del Cor y el Altar, a la Porta y a la Muralla” (pamflet de J. Sacosta sobre la defensa de Barcelona el gener del 1641). “Las parrochias y monestirs que eren numerosos (…) feren y formaren en cada una sa companyia, y los que no u eran se juntaven dos o tres en una (…) y caqda una de las ditas companyas dels ecclesiastichs tenia capità, alferes y sargento de ells mateixos; y de la del Capitol fonch capità lo Dr. Francesch Paga, canonge, ALferes, Fructuós Tos, subsentor (…) la dita compnaia tenia dos sargentos qui foren Jaume Mora paborde y Bernat Achiles, beneficiat…” (D’un dietari coetani, 1641). “Tanmateix, l'excepcionalitat del bisbe Deig, tant al llarg de la seva missió pastoral com ara en la seva vida relativament retirada, encara és més gran quan és fàcil constatar que no tan sols tenia paraules per al poble fidel, sinó que havia tingut la capacitat d'acostar-se a tothom. Antoni Deig havia aconseguit que fossin molts els qui, reconegudament agnòstics, fins i tot des de sensibilitats menjacapellans, el tinguessin pel "seu bisbe". I organitzacions joves poc propenses a les sensibilitats clericals no havien tingut cap inconvenient a concedir-li les més grans distincions, com és el cas del recent premi Joan Coromines a la trajectòria personal en defensa de la llengua catalana de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL). Certament, això no tenia res a veure --en contra del que afirmava el seu successor Jaume Traserra a La Vanguardia-- amb el fet que la diòcesi fos petita. Tot el contrari, malgrat les dimensions físiques, Deig va obrir i engrandir el bisbat de Solsona fins a fer-lo el de tots els catalans. I si ho va poder fer és perquè va saber comptar amb les aportacions del clergat de la diòcesi que inclou savis teòlegs, administradors honestos, escriptors i poetes de primer ordre, grans experts en pastoral i, és clar, pagesos murris com el mateix Deig, carregats d'una intel•ligència pràctica plena de sentit comú, coratge i afecte” (Salvador Cardús "Deig, bisbe dels catalans". Avui, 18.08.2003). CAPS I PERSONATGES D’ARREU EL MÓN: “No copsarem ni un borrall de la política d’en Gandhi si ignorem que la seva fita no és pas una victòria política sinó espiritual...Foragitar els anglesos de l’Índia fos una ambició ben mesquina i vanal per a un savi tan gran com Gandhi. El seu deler és alliberar el poble dels propis mals (entre els quals els anglesos són el menor i el més visible). El seu afany és deslliurar de la ignomínia l’Ànima: viure, és a dir, ensenyar la veritat (“Ahimsa”)” (Giuseppe Giovanni Lanza del Vasto, 1901-1981, deixeble cristià europeu de Gandhi, a “Peregrinatge a les fonts”). “Si trobeu un home constant, despert a la llum de dins, erudit, que ha sofert molt de temps, devot, noble, seguiu aquest home gran i just així com la lluna ressegueix el camí dels estels” (Del principal llibre sagrat budista, escrit en Pali, dit Dhammapada, "L'alegria" cap.15/207-208). “Vassil Levski: Heroi de la independencia búlgara. Geni, estrateg, mistic, penjat pels turcs als 36 anys, no jurava sinó damunt la Bilia, la pistola i la creu. Anomenat l’apòstol de la Llibertat, va implantar ell mateix cèl•lules revolucionaries al seu país, viatjant a peu i disfressat, amb 24 noms (falsos) distints” (Nota a “Guide du routier” sobre l’heroi nacional de la independència búlgara). “Quan tenia deu anys, m’agenollí una nit vora el meu llit i prometí a Déu que havia de dedicar ma vida a l’esforç per l’alliberament del meu país. He mantingut aqueixa promesa...Assumesc d’estar parlant a anglesos que valoren positivament llur pròpia llibertat, i que professen estar lluitant per la llibertat de Bèlgica i de Sèrbia. Penseu que també nosaltres ens estimem la llibertat i la desitgem. Fer-ne ús és més desitjable que cap altra cosa en el món. Si ara ens estronquen, renaixerem de bell nou, i renovellarem la nostra lluita. No podeu pas vèncer Irlanda, no podeu pas extingir la passió irlandesa per la llibertat; i si les nostres accions no han pas estat capaces d’atènyer-la, llavors nostres fills l’abastaran amb una gesta millor” (Pádraic Henry Pearse, 1879-1916, un dels afusellats pels anglesos per l'aixecament independentista del 1916 a Dublín). “El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el bast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu tot irrompent dins la història humana” (Martin Luther King, 1929-1968, pastor baptista pels drets civils de les minories nacionals als Estats Units i contra la guerra). “Vam començar a estudiar la Bíblia com un document principal. La Bíblia té moltes relacions com les que tenim amb els avantpassats nostres. És important d'integrar aqueixa realitat amb la nostra pròpia, la Bíblia no és per memoritzar, parlar o pregar només. A més, treiem una mica la imatge que teníem, com a catòlics o cristians, que Déu es troba allà dalt i que té un gran regne per a nosaltres, els pobres. Hem estudiat l'Èxode, l'hem analitzat: la vida de Moisès, que treu el seu poble de l'opressió. Comparàvem aquell Moisès als d'ara...La història del pastoret David quan derrotà Goliat va adreçada als nins de la nostra comunitat. Cerquem textos, psalms, que ens ensenyin a defensar-nos. Jo record que treia grans exemples de qualsevol text que servia a la meva comunitat per entendre la situació. Hi apareixen grans reis, anem relligant caps amb la vida dels nostres avantpassats que van esser conquerits per tanta ambició de poder, torturats i assassinats... Si no neix del mateix poble, la religiositat és una de les principals armes del sistema. Però els cristians de teoria no entenen perquè hi donem un altre sentit, car no ha viscut la nostra realitat. Potser no saben analitzar els fets. Els assegur que qualsevol de la nostra comunitat, gent analfabeta, sap treure gran conclusions d'un verset bíblic, ni que sols el traduesquen a la seva llengua, car no li costarà gens d'entendre què és real i la distinció entre el paradís del cel i la realitat que viu el poble...Cadascú ha de conèixer la realitat i optar pel proisme. La Bíblia és el nostre estudi. Hem après que qualsevol ésser pot fer canviar l'home si hom està disposat a canviar. Considerem que la Bíblia és una arma fonamental per al nostre poble” ("Me llamo Rigoberta Menchú, y así me nació la conciencia", de Rigoberta Menxú, *1959, líder maia filocatalana i premi Nobel de la Pau 1992). “Som del tot conformes en admetre l'existència de Déu. Com puc dubtar d'allò que és d'Ell quan sóc convençut d'allò meu? Qui reconeix l'efecte reconeix la causa. Dubtar de Déu és dubtar de la pròpia consciència, i en conseqüència, seria dubtar de tot; i per què llavors hi ha la vida? Ara doncs, la meva fe en Déu, si el resultat d'un racionalització es pot anomenar fe, és cega, cega en el sentit de no saber res. Tampoc no crec ni dubt de les qualitats que molts li atribueixen; abans de les definicions dels teòlegs i els filòsofs i de les elucubracions sobre aquest inefable i inescrutable ésser em trob somrient. Plantejada la convicció de veure afrontant jo el Problema Suprem, que les veus confuses procuren explicar-me, no sé més que aquesta resposta: 'Podria ser; però el Déu que jo endivín és molt més gran, molt millor: Més Suprem!...Crec (en la revelació); però no en la revelació o revelacions que cada religió o les religions afirmen posseir. Examinant-les imparcialment, comparant-les i examinant-les, no pots evitar de discernir la petja humana i el segell del temps en què foren escrites... No, no fem Déu a la nostra imatge, pobres habitants que som d'un planeta distant perdut en l’espai infinit. Malgrat que brillant i sublim, la nostra intel•ligència és amb prou feines més que una espurneta que llueix i en un instant s'extingeix, i sols això pot donar-nos qualque idea d'aquella resplendor, d’aquell incendi, aquell oceà de llum. Crec en la revelació, però en aquella revelació de vida que ens envolta per tots els costats, en aquella veu, poderosa, eterna, incessant, incorruptible, clara, distinta, universal com és l'Ésser de qui prové, en aquella revelació que ens parla i ens penetra des del moment que naixem fins que morim. Quins llibres ens poden mostrar millor la bondat de Déu, el seu amor, la seva providència, la seva eternitat, la seva glòria, la seva saviesa? 'Els cels declaren la glòria de Déu! el firmament mostren la seva obra' (Psalm 19)” (Traduït de Wikipedia en anglès, José Rizal, 1861-1896, metge, escriptor i independentista filipi, heroi nacional, afusellat pels espanyols). ADVERTÈNCIES PER A POBLES DESCURATS, EGOISTES QUE REBUTGEN DÉU: ORIGEN DEL DESASTRE. -TEOFÒBIA, CRISTIANOFÒBIA, ATEISME: “El fanatisme assassina la religió per esglaiar els nicis amb el seu fantasma” (Charles Caleb Colton, 1780-1832, poeta i assagista anglès). “Major sia per a tu la teva terra que tos pares. Si ton pare o ta mare manen res contra el poble, no els facis cas. I, si la pàtria mana res contra Déu, no hi facis cas” (Agustí, bisbe de Bona, Numídia, 354-430). “Matemàtiques fòbiques: La catalanofòbia és proporcional a la teofòbia dels independentistes catalans. Perquè quan llances la merda cap a dalt, acaba caient-te al cap” “Generalment els catòlics espanyolitzats miren la llengua catalana i la personalitat indígena de la mateixa manera que els catalanistes secularitzats miren la religió: amb més o menys rebuig, com a cosa, diuen amb un toc sovint entre ensuperbit i agressiu, “del passat”. És menester aclarir: del passat d’ells, perquè ells n’han fet simple passat per pura dessídia. En realitat són les dues vessants de la mateixa decadència: després del gran Llull, nasqueren el 1350 alhora Anselm Turmeda –la secularització o apostasia- i Vicent Ferrer –l’integrisme-, les dues pinces interactivades de l’anihilació nacional” “De líders ateus independentistes TRIOMFADORS pràcticament no n'hi ha cap, tret potser dels vietnamites o de Golda Meir. Sols la gent amb prejudicis i que pensa des del propi melic pot pensar que a Catalunya poden rutllar diferentment. Quasi tota independència nacional reeixida ha estat dirigida per una majoria aclaparadora de líders creients: la cosa és així i no té retop” (Autocitació). -CRIDES A L’ODI, MALDAT, MANCA DE MISERICÒRDIA: “Fomentar l'odi, la rancúnia i la ràbia (tendències o sentiments humans naturals però perillosament encegadors) és antipatriòtic, és suïcida. És pitjor i més enfollit que fomentar la miopia” (Autocitació). “Fins i tot els xacals alleten i crien els seus cadells. Però el meu poble és una mare sense cor, com els estruços del desert” (Planys 4:3, llibre de l’Antic Testament atribuït al profeta Jeremies, s. VI a. C.). “Els malvats faran cap al Xeol i també les nacions que obliden Déu” (Psalm 9:17, de David o Daviu, rei d’Israel, cap a 1010-970 a. C.). ALLÒ QUE S’ESDEVINDRÀ: -PROMESES I CÀSTIGS DIVINS. “Els jueus és el cas més extraordinari no sols de longevitat (3500 anys) sinó de supervivència no sols sens Estat propi (2000 anys), sinó a més dispersats i perseguits. I fins i tot han ressuscitat una llengua pràcticament morta, l'hebreu. I això perquè no sols són una nació, una raça i una llengua sinó també una religió, i no pas qualsevol. Evidència de la força de la religió per a tots aquells que no es plantegen el tema. Mentre els independentistes catalans no sien creients no farem res: vuits i nous i cartes que no lliguen. Ho hem vist durant cent anys i podem seguir així indefinidament. Jo no dic que l'Estat català hagi de ser ni confessional ni res, sóc partidari de la separació Estat-Església, és clar, però està arxidemostrat històricament, en líders, en civilitzacions, decadències, imperis, etc. que sense argamassa religiosa no hi ha res: tots els dimonis hi passen. I si no teniu fe, informeu-vos-en, estudieu i moveu l'ànima interior, que és l'energia humana més potent i que teniu miserablement desaprofitada” (Autocitació). “El Senyor t'omplirà de prosperitat multiplicant els fruits de les teves entranyes, del teu bestiar i de la teva terra, en el país que va prometre als teus pares que et donaria. El Senyor t'obrirà el cel, on guarda el tresor de la fertilitat: quan en sia el temps, farà caure la pluja sobre els teus camps i beneirà tot el que emprenguis. Prestaràs diners a molts pobles, i a tu no et caldrà manllevar res. El Senyor farà que sies la primera de les nacions, i no la darrera; pujaràs amunt, no baixaràs. Cal, però, que escoltis els manaments del Senyor, el teu Déu, que avui et dono perquè els compleixis i els posis en pràctica. 1No et desviïs ni a dreta ni a esquerra de tot el que avui et mano; no segueixis altres déus ni els adoris. En canvi, si no obeeixes el Senyor, el teu Déu, i no mires de complir tots els seus manaments i decrets que avui et dono, et cauran al damunt totes aquestes malediccions: ... Seràs motiu d'estupor, de riota i d'escarni entre tots els pobles on el Senyor t'haurà deportat. Sembraràs en els camps molta llavor, però en colliràs una misèria, perquè la llagosta ho devorarà. ... Els immigrants que resideixen enmig teu tindran cada vegada més poder, mentre que tu en tindràs cada vegada menys... »Totes aquestes malediccions et perseguiran i et cauran al damunt fins a exterminar-te, perquè hauràs desobeït el Senyor, el teu Déu, i no hauràs observat els seus manaments i els seus decrets, que ell t'havia donat. Aquestes malediccions seran un senyal i un toc d'alerta per a tu i els teus descendents, per sempre. Si no has servit el Senyor, el teu Déu, amb alegria i amb cor generós quan nedaves en l'abundància, hauràs de servir els enemics que el Senyor enviarà contra tu, passant fam i set, nu i mancat de tot. El Senyor et posarà al coll un jou de ferro fins que t'haurà consumit. El Senyor farà que es llanci contra tu, com un voltor, des de l'extrem de la terra, una nació que no entendràs quan et parli, un poble dur que no respecta els vells ni s'apiada dels joves. Es menjarà els fruits del teu bestiar i de la teva terra, i tu et moriràs de fam. No et deixarà res: ni gra, ni vi, ni oli, ni les cries de les teves vaques ni els teus ramats, tant que et farà desaparèixer. Assetjarà totes les teves ciutats fins que s'esfondrin les muralles altes i fortificades darrere les quals et creies segur. Assetjarà totes les ciutats de tot el país que el Senyor, el teu Déu, t'haurà donat (Deuteronomi 28: 11-15, 37-38, 43, 45-52, 5è llibre de Moisès, ca. 1350-1230 a. C.). MOISÈS, l’independentista dels hebreus. -INVASIÓ, EXTINCIÓ, EXTERMINI, GENOCIDI “Quant a la República Espanyola fou anticlerical, però els qui cremaven esglésies i afusellaven capellans eren majoritàriament de la CNT-FAI, encara que també n'hi devien haver de republicans anticlericals rabiüts i presoners comuns alliberats enmig la confusió. Curiosament en l'etapa stalinista (Negrín) foren restaurades parcialment les llibertats religioses i de culte, de cara a l'exterior, ja que la persecució religiosa del 36-37 (amb unes 20.000 víctimes a la zona republicana) permeté una gran campanya del Vaticà a França, Anglaterra, Itàlia i Alemanya contra la República que fou determinant a l'hora de negar-se a socorrer-la les democràcies i a l'hora de donar suport a Franco per part dels feixistes. I és que la ruqueria antireligiosa sempre té un cost enorme i enormement sanguinari en tots els aspectes, malgrat que els nostres irresponsables antireligiosos se'n fumin i es pensin que això no és res. Són aquesta mena de gent la que preparen les catàstrofes històriques que patim i que podem patir en un futur” (Autocitació). “Encara deman: És que Israel no ha comprès la predicació? Moisès és el primer de contestar: Jo, per a engelosir-vos, em valdré d'un poble que no és poble; em valdré, per a irritar-vos, d'un poble sense seny” (Lletra de Pau als Romans 10:19, ca. 58 de Corint estant). “I es posà a explicar al poble aquesta paràbola: -Un home va plantar una vinya, la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny per una llarga temporada. Quan va ser el temps, envià un servent als vinyaters perquè li donessin la part que li corresponia del fruit de la vinya; però els vinyaters el van apallissar i el van despatxar amb les mans buides. L'amo els envià encara un altre servent, però a aquest també el van apallissar i ultratjar i el van despatxar amb les mans buides. Els en va enviar encara un tercer, i també a aquest se'l van treure de sobre després de malferir-lo. Llavors l'amo de la vinya es va dir: "Què faré ara? Els enviaré el meu fill, el meu estimat: de segur que a ell el respectaran!" Però quan els vinyaters el van veure, es digueren entre ells: "Aquest és l'hereu: matem-lo i l'heretat serà nostra!" El van treure fora de la vinya i el van matar. »Què els farà l'amo de la vinya? Vindrà, farà morir aquests vinyaters i donarà la vinya a uns altres. Els qui escoltaven van exclamar: -Això no mai! Llavors Jesús se'ls mirà i els digué: -Doncs per què es diu en l'Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal? Tothom qui caigui sobre aquesta pedra quedarà trossejat, i aquell sobre qui la pedra caigui quedarà fet miques. Els mestres de la Llei i els grans sacerdots van comprendre que Jesús amb aquella paràbola es referia a ells, i volien agafar-lo en aquell mateix moment, però van tenir por del poble” (Paràbola dels vinyaters homicides on Jesús profetitza la destrucció de Jerusalem, a Mateu 21:33-46; Marc 12:1-12, versió de Lluc 20:9-19). “És pertinent recordar que les tres principals repressions massives del s..XX han compartit un biaix irreligiós i, ensems i paradoxalment, un biaix contra les minories religioses. A Turquia, els Joves turcs, -de rel islàmica, però fent bandera del laïcisme, van perpetrar un genocidi contra els armenis, amb més de 2000.000 de víctimes. Al III Reich, els nazis -de matriu cristiana, encara que fent gala de paganisme i esoterisme- van exterminar vora 6.000.000 de jueus. A la Unió Soviètica, els comunistes -d'origen majoritàriament ortodox, però d'ateisme militant- van menar a la mort a més de 2.000.000 de persones, amb una sobrerepresentació catòlica i musulmana” (De "121 propostes per a l'encaix dels musulmans en la societat catalana", maig 2000, Mohamed Jahja Babeli i Jordi Banyeres). “I els digué aquesta paràbola: -Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà. Llavors digué al qui li menava la vinya: »-Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit en aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar la terra inútilment? »Ell li respongué: »-Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, 9 a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar” (Evangeli segons Lluc 13:6-8, evangelista, †83, probablement escrit cap al 64-70 d. C.). R. C. (jjferrer_2@hotmail.com) 10 d'octubre del 2007 http://www.sant-andreu.com/catXppcc/agressionsllengua-ricardcolom.htm http://www.geocities.com/Athens/Pantheon/8883/trib28a.html http://www.racocatala.com/cat1714/d/colom.pdf http://forum.skadi.net/archive/index.php/t-12784.html |
||
|
info@polseguera.com |