|
|
Acabo de llegir l'article d'en Víctor Alexandre titulat “L'odi al Barça” on discrepa civilitzadament de les paraules d'en Carles Canut, periquito declarat, amb una entrevista feta el passat dia 30 de març per Francesc Puigpelat al diari “Avui” titulada “No al Barça”.
En realitat, jo no vull parlar de l'article sinó dels comentaris que els lectors han fet del mateix, menyspreant-se mútuament com si fossin nens al pati de l'escola.
La majoria es decanten en dir que ser catalanista i de l'Espanyol és contradictori, que no te cap lògica, que es com ser catòlic budista, i inclús el tracten com una neurosi, com una malaltia a la qual s'aconsellen teràpies molt bones que fan miracles.
Recriminen als espanyolistes en el “què” han fet per que Catalunya sigui lliure, el “perquè” del nom Real Club Deportivo Español. També en l'obtusitat que tenen uns en que l'esport no és política: - “quan traiem nosaltres la senyera, ells onegen la bandera nacional amb càntics anti-catalans”.
N' hi han que promulguen que si un jugador no vol anar a la selecció, el veten. S'hauria de despatxar als catalans que hi van, per botiflers (molta gent diu aquesta paraula per que queda molt bé però la majoria desconeix el seu significat).D'altres fan al·legories del Barça com a millor equip del mon, amb visques a Catalunya incloses.Si els de Huelva son del Huelva i de la selecció, els de Tarragona son del Nàstic i del Barça, perquè aquest ocupa el lloc de la selecció catalana. En definitiva, el Barça és un gran aglutinador per a la identitat nacional catalana,i tanmateix un símbol arreu del mon.
Però la contra no es deixa esperar, ja que s'argumenta que mai serem un país normal si qui ens representa és un club de futbol i no pas les nostres institucions o els representants que esculli democràticament tot el poble de Catalunya, amb un visca l'Espanyol i Visca Catalunya Lliure inclòs.
Un te la teoria de que el Barça va esdevenir símbol del catalanisme per que la burgesia catalana, col·laboracionista amb el franquisme, es pogués treure de sobre el seu gran complexe de culpa, doncs la mateixa sempre s'estimava més el gran negoci que suposava un règim com el franquista que li permetia tenir una mà d'obra (majoritàriament xarnega) subjugada i sense dret socials.
Hi han independentistes catalans que el Barça els repugna, per que ha d'haver-hi de tot, i en Víctor es contradiu al dir que en la fundació del Barça els seus estatuts foren redactats en alemany i no va passar res, i tampoc passa res l'haver tingut molts presidents que no eren del País, i en canvi si que passa pel nom que te l'Espanyol, cosa que com totes aquestes va estar influïda per les condicions conjunturals del passat.
A mi, particularment, em sembla que cadascú va defensar allò que pensa i està convençut però que no ha enraonat (de forma civilitzada) abans de dir-ho.
Penseu que algú dels que va opinar es va llegir l'article de l'Avui ?. Em jugaria el coll de que NO, només es van limitar a mig llegir el d'en Víctor i ha començar a despotricar uns vers els altres, sense cap esperit de tenir una conversa didàctica.El qui ha degut quedar content, a part dels “comentaristes”, ha estat el Víctor Alexandre després d'haver donat la carnada als voltors.
Jo em quedo amb una reflexió del Carles Canut que dona que pensar: “El dia que el Barça decideixi que és un club de futbol i prou, pot arribar a ser el millor del món. Si el Barça no és el millor del món és perquè vol ser més que un club”.
Mel Brusca (melbrusc@gmail.com)
http://blocdenmel.blogspot.com/
Enviat el 8 d'abril del 2009
|
|
