Articles interessants: Un país impossible?

“Hi ha gent que vol que es veja Espanya com un país impossible” Amb aquestes paraules es dirigia el cap del Consell i president del PPCV, Francisco Camps, als assistents a l'acte, organitzat pels populars valencians, per commemorar els 30 anys de la Constitució de 1978. El president, a més de fer una defensa aferrissada de les virtuts de la Carta Magna, no dubtà en afegir que “aquesta gran nació no solament és possible, sinó de veritat i porta segles projectant-se al món”

Però el president Camps, com ja ens té acostumats, li agrada criticar els demés però no fer autocrítica, llançar la pedra i amagar el braç. De les seues declaracions, hom interpreta que està preocupat perquè hi ha gent que fa tot el possible, tant a l'interior com a l'exterior, perquè s'hi veja la imatge d'una Espanya fragmentada, sempre en conflictes identitaris, invertebrada, immadura..., “impossible”, com diu ell. Però és que la realitat, agrade o no al president, és així. Quina interpretació ha de fer un ciutadà o ciutadana en veure el buit que el Consell, el Bloc,IPV i EU van fer-li a la vicepresidenta del Govern central, Maria Teresa Fernández de la Vega, en l'acte que la Delegació del Govern organitzà per commemorar aquests 30 anys? Per què el president de tots els valencians no hi va voler acudir ni enguany, ni l'any passat? No hauria de ser ell qui donara exemple d'unitat i serietat? I açò no és tot. Què ha d'interpretar un ambaixador, o un convidat de qualsevol estat, en veure que en la cerimònia oficial que el Govern estatal organitza només hi van cinc presidents autonòmics? On estaven els presidents de les autonomies governades pel PP? Però és que a més a més un bon grapat de partits com PNB, ERC, ICV, Na-Bai , UpyD i PCE no hi van assistir. Què hem d'interpretat de tot plegat els ciutadans del carrer? Doncs això mateix, que no hi ha unitat al voltant de la sacrosanta Constutició de 1978, i que en aquest trenta anys hem estat incapaços de posar-nos d'acord sobre el model d'estat. Quan una part molt important de l'estat, nacionalistes gallecs, bascos, catalans, valencians…, no hi assisteixen als actes de commemoració de la seua constitució, és evident que alguna cosa passa. O bé no hi estan d'acord amb aquesta Carta Magna, o fins i tot no la senten com a pròpia. I és que val a dir que el 55% de la població actual no la va poder votar l'any 1978.És per això que si en el seu dia aquesta Constitució va ser un instrument que propicià la transició, trenta anys després ja seria hora d'actualitzar-la. Els dos partits espanyolistes més importants, PSOE i PP, no tenen intenció de reformar-la, fins i tot el mateix president José Luís Rodríguez Zapatero declarà que “la Constitució tal com està ara és útil i, per tant, no és imprescindible una reforma”. Però malgrat aquesta espessa prudència en no voler tocar ni un punt ni una coma, la realitat tard o d'hora acabarà imposant-se. I la realitat és que les autonomies històriques, aquelles que tenen una llengua, una història i una personalitat pròpia i diferenciada, aquelles que tenen identitat nacional no en tenen prou amb aquesta Constitució. Amb aquesta Carta Magna al màxim que poden aspirar és a ser una “nacionalitat”, un concepte ambigu que no vol dir res, doncs a la pràctica no són una altra cosa que una regió més d'Espanya.

Els líders polítics del PNB, ERC, ICV, Na-Bai , UpyD , PCE, BNV, IPV i d'EU no assistiren als diferents actes commemoratius de la Cosntitució de 1978 per protestar, un anys més, que aquesta llei de lleis, i per diversos i múltiples motius, discrimina els seus partits, els seus votants i els seus països, i que ja és el moment de posar-la al dia. L'Espanya “plural” del president Zapatero ja està rovellada. Cal fer un pas més enllà i acceptar, d'una vegada per totes, la realitat tal com és. I la realitat, els hi agrade o no a alguns, és que l'Estat espanyol és plurinacional i plurilingüístic. I això implica acceptar i canviar que allí on hi posa “nacionalitats”, ha de posar nacions, i on hi figura que l'única llengua obligatòria i oficial de l'estat és l'espanyol, doncs també ha de figurar la resta de llengües que s'hi parlen. I tot plegat , encara que el president Zapatero diga que “… no és imprescindible una reforma”, requereix modernitzar-la, posar-la al dia i demanar l'opinió dels ciutadans i ciutadanes. Segurament així aconseguirem articular l'estat d'una altra manera, d'una manera on cadascú, regions i nacions, ocupe el lloc que li correspon, amb tots els seus drets.Drets que mai se'ls haurien d'haver arrabassat per la força de les armes.

El president Camps, en manifestar que “hi ha gent que vol que es veja Espanya com un país impossible” es referia a tots aquests partits que s'hi negaren a assistir als actes oficial per commemorar els 30 anys de la Constitució, quan precisament són aquests partits els que veuen al PP com el veritable problema per reformar la Constitució, obrir una segona transició i donar pas a l'estat plurinacional.

Fins i tot la mateixa presidenta del Tribunal Constitucional, María Emilia Casas, va manifestar que “30 anys després és un debat propi d'una societat madura plantejar-se la reforma de la Constitució ”. Segurament el principal problema de tot plegat és la immaduresa de la nostra societat.

Vicent Luna i Sirera
vluna@mesvilaweb.cat
Enviat el 10 de desembre del 2008