Articles interessants: Yo no me llamo José Luís

Segurament el líder d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, serà recordat per molts, entre altres coses, pels seus contactes amb la banda armada ETA i per l'escena que protagonitzà, amb l'expresident Pasqual Maragall, tot i fotografiant-se amb una corona d'espines al cap. Però , sense cap mena de dubte, la seua darrera intervenció en un programa de TV de màxima audiència i on el públic assistent li féu preguntes, ha estat l'afer que més l'ha donat a conèixer. Carod, tranquil, segur d’ell mateix i amb un to afable però contundent, va anar contestant una a una les múltiples preguntes que li feren. Val a dir que cal ser molt agosarat per presentar-se a aquest programa de la TV espanyola, dir-se sense complexos que és independentista i acceptar un bon grapat de preguntes, algunes d'elles una mica ofensives, que de bestreta ja sabia de quin caire serien. L'Espanya més mesetaria no està acostumada que en un programa de màxima audiència un polític d'esquerres, republicà i independentista, sense pèls en la llengua, conteste una a una, i amb tota mena d'arguments, preguntes que, encara que per a alguns ens semblen elementals, per a la immensa majoria de la població són incòmodes, tabús, de mal gust, políticament incorrectes i fins i tot alguns dirien que anticonstitucionals.

I és que generació rere generació l'educació que des de les escoles s'ha transmés a la ploblació - encara avui s’hi dóna - ha passat pel sedàs d'un model molt concret d'estat-nació. Un model uniforme, on la diversitat cultural, lingüística, històrica… és pura anècdota. Per això, la senyora Sagrario de Valladolid, que es dirigí a Carod anomenant-lo José Luís, es va sentir fins i tot ofesa quan el líder republicà li contestà, amb total normalitat i molt educat, que ell no es deia José Luís, sinó Josep Lluís. La val•lisoletana, exemple de la immensa majoria de la població espanyola, estava ofesa perquè Carod la corregira. Ella no podia entendre que un ciutadà d'Espanya es diguera Josep Lluís. L'educació que havia rebut des de l'escola és que l'única llengua oficial a tot l'estat és l'espanyol i per tant estava en tot el dret de fins i tot canviar-li el nom. Aquesta prepotència, aquesta ignorància sobre la realitat plurinacional i plurilingüística de l'estat, aquesta creença inculcada a consciència que amb l'espanyol s'hi pot fer tot, no és ni més ni menys que els fruits d'una educació que encara continua, en part, que transmet als ciutadans i ciutadanes una visió deformada, partidista i manipulada de la realitat.

Si l'independentisme cada vegada té més seguidors i seguidores és, entre altres motius, perquè cada dia hi ha més gent que està fart d’haver de donar explicacions sobre les coses més elementals,fins i tot sobre el seu propi nom. Més de 30 anys de democràcia haurien d'haver sigut uns anys més que suficient perquè a ningú li estranyara que a hom li puguen dir Josep Lluís, Xosé o Josebe. Les preguntes que li van fer al polític republicà, fill de mare immigrant i pare català, van palesar que a l'Espanya més profunda cal fer-hi molta pedagogia, calen molts programes con aquest i d'altres semblants on s'argumente, s'explicite i s'eduque la població en el respecte a la diversitat. És una falta d'educació i una bufetada a la intel•ligència que hom es negue a dir Josep Lluís quan diu amb total normalitat James Bond, Arnold Saurseneguer, Mikhail Gorbachev… L'exemple d'aquest programa televisiu hauria de fer reflexionar a més d'un polític, fonamentalment als que tenen competències educatives, que continuar educant la població ignorant i deformant la realitat plurinacional i plurilingüística de l'estat és, a més de manipulador, fomentar un model educatiu que atia l'enfrontament i posa en perill la cohesió social.

Vicent Luna i Sirera
vluna@mesvilaweb.cat

Alcoi-L'Alcoià- 22 de novembre del 2007