Aquest dia de començament de novembre, dedicat al que se’n varen anar abans que nosaltres, torna a portar l’enyorança a moltes famílies. Tornaran les tradicions de portar flors als cementiris, netejar les tombes i si cal donar-li una palada de ciment a les encletxes, que el temps ha fet sorgir. En arribar a una certa edat, tenim més morts que altres a l’esquena. Se’n han anat els pares, els oncles i les ties, els padrins i tal volta com és el meu cas un germanet que va morir molt jove. Formen part d’un record i d’un enyor. Viuen amb nosaltres d’aquesta manera. Sempre. L’oblit és impossible. Un poema, una cançó, una flaire, una semblança d’algun desconegut, a vegades la cosa més senzilla, un objecte, tornen fer-se presents en el record. Tornen, una altra vegada, aquells instants que vàrem viure junts. Torna aquella tristesa de l’absència, de saber que pus mai, podrem parlar amb ells, que pus mai ens contestaran, ni discutirem, ni els s’hi podrem donar una besada.

En aquests instants, ens adonem, del que ha quedat per dir, del que ha quedat per fer amb ells, del que ara mateix faríem si poguéssim: Una paraula tendra, una comprensió millor, un ficar-se dins la seva pell, un evitar-li un disgust innecessari.

Però ja és massa tard. Aquella oportunitat ja no la tenim. L’únic que ens queda és la pregària. El pensar que igual, encara, malgrat no sapiguem on son, capten d’alguna manera els nostres sentiments. I intentem fer carta cabdal amb ells. Els perdonem si ve el cas i també els demanem perdo tant pel que a vegades els s’hi férem com pel que inconscientment no férem, i faríem.

Aquí queda la vida, i el que he escrit, aquests sentiments de recança, de penediment, els deuríem tenir molt present amb les persones que viuen al nostre voltant. No oblidar-nos mai, que ara si tenim els instants per gaudir-los amb ells i ells amb nosaltres. No cal fer coses molt grans, sinó senzilles: aquella telefonada, aquella visita, aquell pastis que sabem que li agrada, la volta per la plaça en un dissabte, una besada al front i una carícia, una estreta de mans. L’evita enfadar-se, discutir per coses banals, dir paraules que sabem que fan mal, i moltes altres coses.

Un dia, nosaltres també partirem, i l’únic que haurem deixat, serà el record que ara d’ells tenim. I si ens demanéssim ara que som vius, quin record volem deixar als que quedin? Tal volta, la manera d’actuar i de viure seria molt distinta. Deixaríem de donar importància a moltes coses que ara els s’hi donem i en tindrien prioritat, moltes altres que ara els s’hi fem cas omís. Que ni tan sols les valorem.

Aquests son els nostres morts a una terra de pau; i no vull oblidar-me d’uns altres: Els morts per fam en el món, els morts assassinats, els morts a les guerres absurdes i fratricides per interessos dels tots poderosos, als morts per terroristes, manejats pels interessos foscos dels que intenten des de fa estona sembrar el missatge de por i de desconfiança entre els éssers humans (11 S- 11 M, moltes altres dates i llocs i cada dia a Iraq). Els morts assassinats per la violència i agressivitat que omple cases, famílies, parelles, escolars. Els nins i pares assassinats no fa molt en una escola rusa. Tots aquests morts també són nostres. Tinc que afegir els que trobem a qualsevol descampat amb una sobredosi d’heroïna, els desheretats que moren congelats a qualsevol banc de qualsevol ciutat, els que moren pels efectes secundaris de medicaments que omplen els comptes corrents de multinacionals farmacèutiques sense cap tipus d’ètica. Segur que me n’estic oblidant. La llista realment és inacabable, i sé ben cert que em podríeu ajudar a ampliar-la. I no oblidem mai, que aquests morts, vulgueu o no, també són nostres.

Josep Bonnín i Segura
jkeops@hotmail.com

31 d'octubre del 2004