Des de fa anys, a finals d’agost i començament de setembre, apareixen als mitjans de comunicació (o incomunicació) tot un fum de consells, teràpies, tertúlies i recomanacions de tota mena d’especialistes que suposadament ens faran passar el tràngol de la tornada a la feina desprès de les vacances¹.

La major part d’aquests especialistes parteixen de la base que -segons el seu particular punt de vista- no es pot ni qüestionar ni canviar allò que genera el problema; o pitjor encara, ni tan sols s’ho plantegen com a possibilitat: no cal anar a les causes, sinó que cal tractar-ne les conseqüències. Així, la seva solució a l’ansietat, la tristesa i fins i tot la depressió que genera el fet de tornar a la feina consisteix en un seguit de consells de teràpia conductual o directament la consulta a un especialista en psicologia o psiquiatria.

El fons del problema, però, no és l’estat anímic o mental de les persones sinó l’obligatorietat de tornar a unes feines que a la majoria no ens agraden, amb les quals no ens sentim realitzats i que a sobre representen una hiperexplotació laboral amb jornades més llargues, ritmes cada vegada més angoixants, desplaçaments més llunyans i sous cada vegada més minsos en relació amb el cost dels mitjans per viure. A més, damunt nostre sempre hi ha l’espasa de Damocles generada per la precarietat i la inseguretat. Si a tot això hi afegim el fet que ens fan viure en una oferta permanent de consum d’articles que no necessitem, però que presenten una i altra vegada davant nostre com a l’única font de satisfaccions i alegries -això sí, hipotecant-nos per tota la vida-, és fàcil de caure en el desànim.

La solució no passa, en general, per la consulta amb l’especialista en conductes mentals, ni per seguir els consells que vomiten les tertúlies de ràdios i televisions, ni per acceptar com a inamovible l’actual estat de coses. El principi de la solució passa per recuperar la consciència de classe treballadora, per autoorganitzar-nos per a lluitar contra les diverses formes de explotació i consumisme.

Quan els líders polítics o sindicals del sistema gallegen que vivim al millor dels móns possibles, convé que els recordem que ells i elles sí que hi viuen en aquest món feliç, a costa, però, del treball productiu i reproductiu de la majoria del poble. Cal que recordem que un sistema social com el que ens a tocar viure i patir és una construcció social, resultat, per tant, d’una correlació de forces entre les classes socials. I en la mesura que es tracta d’una construcció social és modificable quan la majoria social ho determinem.

Hi haurà qui podrà objectar-hi que en tot cas això és un camí però no la solució. I és cert: ara bé, iniciar el camí ja és part de la solució. En canvi, la modificació de la conducta individual que pretén eliminar la rebel·lia i que s’assumeixi l’explotació és una part, i molt important, del problema.

..........
¹ Cal tenir en compte, però, que bona part de la població no gaudeix ni surt de vacances i per a moltes dones l’època de vacances suposa més feina domestica, un treball determinant per a la recomposició física i psicològica de la força de treball, però que els empresaris o l’administració no paguen.


Article de Toni Infante (

almassera@almassera.org)
  (info@defensadelaterra.org)
Països Catalans, 2 de setembre del 2005