Articles interessants: Per sentit d'Estat i de nació

Cada vegada són més les entitats que coincideixen en les crítiques sobre les fusions de Bancaixa ( Caja Madrid, Caja Insular de Canàries, Caixa Laietana, Caja Àvila, Caja Segòvia i Caja Rioja) i la CAM ( Cajastur, Caja Extremadura i Caja Cantàbria). A més de diferents entitats agràries i sindicals i ajuntaments com el de Gandia, darrerament cal sumar-hi altres des del món empresarial. El president de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), José Vicente González, manifestà fa uns dies que un bon grapat d'empresaris valencians li havien traslladat la seua sorpresa i decepció davant aquestes fusions. A més a més afegia que “ bàsicament hem passat de tindre les caixes d'estalvis tercera i quarta amb centres de decisió a la Comunitat Valenciana a no tindre cap centre de decisió”. Ara ha estat Rafael Ferrando, president de la patronal autonòmica Cierval, qui en la mateixa línia ha criticat aquestes fusions deixant ben clar que “ portem dècades demandant entitats de crèdit i estalvi fortes, amb centres de decisió radicats a la Comunitat Valenciana i ara anem a perdre'ls”

Ara bé, si resulta que l'empresariat del País Valencià fa dècades que estava reclamant entitats de crèdit i estalvi fortes, què ha passat doncs que no ha estat possible una fusió entre Bancaixa i la CAM? Si aquestes entitats ara estan portant a cap fusions fredes ( Sistema Institucional de Protecció) amb altres entitats no valencianes, com és possible que no ho feren entre elles? Els valencians i valencianes, que vam poder seguir pels mitjans de comunicació les negociacions que acabaren per frustrar la unió de les dues caixes valencianes més fortes, mai van acabar d'entendre els motius. Alguns ja els intuíem però la sorpresa fou que la contestació ens la donà el mateix president Francisco Camps. El cap del Consell, flanquejat per un seriós Jose Luís Olivas, president de Bancaixa, i un exultant i de mirada burleta president de Caja Madrid, Rodrigo Rato, manifestà “ sentir-se molt honrat per l'operació financera, per sentit d'Estat i de nació que suposa una aposta d'aquestes característiques”

Con veiem mentre les entitats sindicals, agràries, ajuntaments i el món empresarial estan força preocupats per la pèrdua de control que tindrem els valencians sobre les nostres principals entitats financeres, el nostre president, i per tant el Govern valencià, està d'allò més content. Fixem-nos si podem estar contents i tranquils que en la fusió virtual Caja Madrid controlarà el 52,06%. Amb aquesta majoria de la caixa madrilenya podem estar tranquils els valencians que, entre altres coses, l'obra social continuarà responent a les particularitats culturals , lingüístiques i socials de casa nostra? No, rotundament no. No ens podem fiar i motius en podríem argumentar un fum. Però si per una banda part dels nostres estalvis i interessos estaran en mans d'aquesta entitat madrilenya, pel que respecta a la CAM les negociacions sembla que no són força positives. Les exigències de Cajastur ha fet que la meitat dels consellers de la CAM consideren “inacceptables” les exigències de l'entitat asturiana. Les darreres negociacions blindaven Manuel Menéndez, president de Cajastur, com a primer executiu del nou grup per un període de dotze anys. Aquesta caixa asturiana tindrà el 40% del capital i quatre dels dotze membres del consell i designarà al primer executiu , així com a un dels dos directors generals de la nova entitat.

Comtat i debatut, si els valencians i valencianes , des de segles ençà, a nivell polític, fiscals, judicials, esportiu, militar, lingüístic… no podem prendre cap decisió per nosaltres mateixos , ara ni fins i tot els nostres estalvis, els nostres diners estan en les nostres mans. Els nostre president, “per sentit d'Estat i de nació”, quina vergonya!! i pensant en els interessos de tots els espanyols, no dels valencians, ha volgut, ofrenant noves glòries, que els valencians no tinguem una forta caixa d'estalvis que contribuïsca a defensar els nostres interessos i unir el territori.

Hom té la sensació que és tan gran el poder que en aquests darrers anys ha assolit el PP, així com la invisibilitat de l'oposició, que pràcticament no hi ha capacitat de reacció de la societat. Aquest país nostre, ensopit i cofoi, necessita un revulsiu que el desperte d'aquesta letàrgia que ja dura massa.

Alcoi, 7 de juliol del 2010

Vicent Luna i Sirera
vluna@mesvilaweb.cat
Enviat el 14 de setembre del 2010